Aragó vist des d'Oxford

La Història de França, la Història d'Anglaterra, la Història d'Itàlia o la Història d'Espanya tendeixen a oblidar la complexitat del passat d'Europa i amb ella els Reinos desaparecidos als quals l'historiador britànic Norman Davies (Bolton, 1939), especialista en la història de Polònia, ha dedicat el seu últim llibre, publicat ara a Espanya  per Galaxia Gutemberg. El viatge al passat de Norman Davies comença pel regne visigot de Tolosa i inclou entitats polítiques esvaïdes en el temps com el regne d'Alt Clud, el projecte dels estats borgonyons, les frontereres Galítzia i Rutènia... i Aragó, l'«imperi mediterrani» que l'historiador britànic descobreix als seus lectors anglosaxons i que data des de l'enllaç catalanoaragonès del 1137 fins a la caiguda de Barcelona l'any 1714.

I és que l'aproximació a la història de la Corona d'Aragó (74 pàgines) d'un professor d'Oxford i de la Universitat Jagellònica de Cracòvia podria resultar una suma de fets coneguts de sobres per a un lector local (tant com desconeguts per al lector anglosaxó per a qui l'Aragó pot sonar com El Senyor dels Anells) o un refregit ple d'errors. I, per ser sincers, de relliscades i imprecisions n'hi ha, i bastantes, com qualificar amb l'anglicisme justiciar la Justícia d'Aragó, la suposada catalanitat del secretari de Felip II Antonio Pérez, les sardanes ballades al so de la cornamusa...). Però la llunyania del professor Davies (que confessa haver tingut com a principal assessor per a aquest capítol el mediterraneista britànic David Abulafia) li confereix, almenys, una saludable independència de criteri a tenir en compte en el debat llançat des del Govern d'Aragó sobre com s'ensenya a les escoles catalanes la història de l'antiga corona.

Davies, des de fora de la melée, prefereix recordar que els monarques que van seguir la unió dinàstica entre Peronella d'Aragó i Ramon Berenguer de Barcelona heretarien «el títol doble de rei d'Aragó i comte de Barcelona», allunyant-se dels «catalans i catalanòfils» que els anomenen «comtes reis» i dels «historiadors que senten deferència per la monarquia» que prefereixen denominar-los reis.

Davies té molt clar com s'hauria de qualificar aquest «regne compost», «amb formes de govern avançades respecte a la seva època» però en què el regne d'Aragó i el comtat de Barcelona «van continuar sent incòmodes companys de llit». I no es tracta del «dubtós neologisme federació catalano-aragonesa». «A partir de mitjans del segle XIII, la Corona aragonensis, la Corona d'Aragó, apareix documentada amb reiteració creixent, i existeixen totes les raons del món perquè els historiadors moderns l'utilitzin».

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

Però, al mateix temps, Davies s'allunya dels que, donant més importància a la terminologia dinàstica, expliquen la història de la corona com la d'una annexió dels comtats catalans pel regne d'Aragó. «La Casa de Berenguer, que era la successora de 24 comtes barcelonins des de principis del segle IX, era sense cap mena de dubte molt més antiga que la de Ramiro, i els seus dominis territorials bastant més extensos (...) en poques paraules, la part catalana del regne era més antiga, més gran i més pròspera». Una cosa que, com a definició, en minúscules, i no com a nom propi, s'ajusta més al terme utilitzat a Catalunya de confederació catalanoaragonesa.

Però, al capdavall, per Davies  «la Corona d'Aragó va constituir una comunitat política duradora amb una lleialtat comuna, unes tradicions comunes i estrets llaços econòmics. Com es classifiqui revesteix una importància secundària». El que sí que lamenta l'historiador britànic és que «els espanyols d'avui han perdut tota noció del passat separat i extraordinari de la Corona d'Aragó». I que, en tota la seva complexitat, no sigui una referència viva ni per al nacionalisme català ni per al «particularisme provincial aragonès», per als quals «els records de l'antiga Corona d'Aragó han estat compartimentats amb cura».