Miguel Miralles: «El meu pare no va ser un heroi a la guerra, sinó a casa»

¿Recorden l'escena del soldat republicà ballant el pasdobleSuspiros de España abraçat al seu fusell? ¿O el moment en què aquest milicià li perdona la vida al feixista Sánchez Mazas? Dotze anys després de l'aparició de la novel·la de Javier Cercas, la realitat es torna a barrejar amb la ficció. Miguel és fill d'Enric Miralles, l'home de carn i ossos en què es va inspirar Cercas per crear el seu protagonista. Viu a l'Escala (Alt Empordà) i conserva un lleu accent francès que el delata com a descendent d'exiliat. Dissabte es va trobar per primera vegada amb l'escriptor en una cita organitzada pelDiari de Girona.

-¿Com va saber que el Miralles de Soldats de Salamina era el seu pare?

-No coneixia el llibre, però un dia vaig rebre un correu d'un amic: «Estic llegint la història del teu pare», deia. No m'ho podia creure, però me'l va deixar i, efectivament, parlava d'un Miralles que havia fet totes les guerres, que s'havia exiliat a França i que passava llargues temporades en una caravana al càmping Estrella de Mar, de Castelldefels. No n'hi podia haver 50 com ell, era el meu pare.

-Cercas no va conèixer el seu pare, es va inspirar en una història que li va explicar el també escriptor Roberto Bolaño, que va ser vigilant d'aquell càmping.

-La meva germana gran encara recorda un home amb accent sud-americà [Bolaño era xilè] que parlava molt amb el meu pare. Les meves tres germanes i jo vam néixer i vam créixer a Blois (França), però el pare va pensar que aquell càmping era un bon lloc per anar-hi de vacances. Des del 1967 hi passem els estius, fins que ens vam independitzar. Ell va seguir anant-hi fins a la seva mort, el 1991. Passava uns quants mesos a l'any a la seva caravana i li deien «el francès».

-¿No els va explicar mai que havia batallat en diverses guerres?

-Res. Silenci des de 1936 fins a 1947, quan va deixar l'uniforme. No ens va dir res ni de la guerra civil ni dels anys a la legió estrangera francesa. Tenim documentat que va fer la guerra a Algèria, Marroc, Senegal i contra els nazis, fins que el van ferir de gravetat. Tot això surt a la novel·la.

-¿L'estranya que el seu pare no expliqués res als seus fills i s'obrís amb el vigilant del càmping?

-No. A la guerra civil devia passar gana, fred, misèria i de tot, i hi ha qui

prefereix no explicar coses així als fills. Però em sap greu no haver buscat més temps per xerrar amb ell.

-¿Com era Enric Miralles [que apareix com a Antonio a la novel·la]?

-Tenia el cor molt gran i feia broma amb tothom. La meva mare va morir el 1965 i ell ens va criar a tots quatre. Se n'anava a treballar i tornava per fer-nos el dinar, rentar la roba i ficar-nos al llit. Feia de pare i de mare i no va faltar mai ni una nit a casa. Ens va protegir i ens va ajudar féssim el que féssim. Sempre dic que el meu pare va ser un heroi, però no a la guerra, sinó a casa.

-¿Per què va tornar a Catalunya?

-Trobava a faltar la seva terra. Tinc una imatge gravada del 1963, quan va tornar per primer cop. Érem un munt de família en un pis del Barri

Xino de Barcelona i el pare parlava.

Una de les meves ties el va advertir: «Enric, no cridis tant i no parlis en

català: aquí tothom escolta tothom».

-¿I ell què va dir?

-«Se me'n fot!». El meu pare va defensar les seves idees, però no és un heroi per a la humanitat. Està mort i enterrat al costat de la meva mare i la glòria és per a mi i les meves germanes, per tot el que ens va aportar. ¿Que hau-

ria pogut ser el soldat que va perdonar Sánchez Mazas? Va ser allà, però com altres milers. I jo ho sento, però no sé si deixar viu un tio que saps que seguirà empresonant i torturant gent és un acte heroic. El meupare era català i en un país tan revolucionari com aquest no sé si això seria un acte gloriós o més aviat una traïció.

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

-El debat està obert.

-Els milions de persones que han llegit el llibre o han vist la pel·lícula entenen que és un testimoni real, perquè enlloc posa que el 90% sigui inventat, com em va assegurar Cercas. No busco fama a costa del meu pare, però m'ofèn que la gent cregui que va acabar els seus dies en un hospici, arruïnat i sol, com es diu. Quan el meu pare es va posar malalt sempre va tenir una de les seves filles cuidant-lo, i jo l'anava a veure quan podia. Va morir envoltat de la família.