Mor l'actriu María Asquerino als 87 anys

L'actriu María Asquerino, un dels noms destacats en el teatre i el cine espanyol de la postguerra, ha mort a Madrid per una malaltia pulmonar, segons ha informat avui en una nota l'Associació d'Artistes Intèrprets AISGE. Dimarts a la nit havia estat traslladada al servei d'emergències de la Fundació Jiménez Díaz. Asquerino, nascuda a la capital espanyola el novembre del 1925, va ser filla i néta d'actors i va passar set dècades de la seva vida sobre els escenaris. Es va retirar del teatre a finals del 2008 després de representar 'Tío Vania' al Teatro María Guerrero de Madrid. Un any després es va estrenar l'última pel·lícula en què va intervenir, 'Pagafantas', de Borja Cobeaga.

María Serrano Muro, el seu nom real, es va distingir sempre per una enorme capacitat interpretativa i per un caràcter de dona "fatal, decidida i independent", com ella mateixa reconeixia, a més de per la seva condició de noctàmbula impenitent. Aquest geni la va portar a anunciar la seva retirada amb indignació perquè només li oferien "paperets".

Un Goya en la seva carrera

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

Va ser considerada sempre una de les grans intèrprets del teatre espanyol, mitjà en què va debutar amb només 11 anys i en què va obtenir notables èxits des dels seus inicis amb obres com 'La ciudad alegre y confiada' (1951), 'Un marido de ida y vuelta' (1952) o 'Una muchachita de Valladolid' (1957). Anys després va interpretar peces tan rellevants com 'Anillos para una dama' (1973), 'La gaviota' (1981) i 'Roberto Zucco' (2005). 

També va obtenir un extraordinari triomf en el cine amb la seva interpretació a 'Surcos' (1951), de José Antonio Nieves Conde. En una carrera amb més de 80 pel·lícules, també va treballar a les ordres de Luis Buñuel a 'Ese oscuro objeto del deseo' (1977), i sota la direcció de Fernando Fernán Gómez a 'Mambrú se fue a la guerra' (1986), 'El mar y el tiempo' (1989), pel·lícula amb què va guanyar un premi Goya, i 'Fuera de juego' (1991). També va tenir un paper destacat a 'Nadie hablará de nosostros cuando hayamos muerto' (Agustín Díaz Yanes, 1995) i 'La comunidad' (Álex de la Iglesia, 2000).