El atlas de las nubes Tom Tykwer i Andy & Lana Wachowski El nou oracle de Wachowski

Vegeu el tràiler d''El atlas de las nubes' amb el

mòbil o a e-periodico.cat

Malgrat haver creat un dels mons paral·lels més notables de la recent ciència-ficció cinematogràfica amb Matrix, la capacitat per al suggeriment dels germans Wachowski sempre està molt per sota de la seva predisposició a l'èpica barroca, una certa estridència audiovisual i la pompositat narrativa: Andy i Lana Wachowski saben que fan espectacles molt cars, però això no vol dir que aconsegueixin films més grans que la vida.

Notícies relacionades

De l’angoixa a la calma

Ombra aquí, ombra allà

A la saga Matrix, alambinada perquè sí, la va salvar la seva estètica, però l'estètica d'El atlas de las nubes no és tan trencadora. Aquest és un conte molt new age sobre la consciència, l'opressió social i la llibertat individual, l'originalitat del qual resideix a construir un nodrit grup d'històries en diverses fases temporals -des de finals del segle XIX fins a un futur fosc- i que cadascuna estigui continguda en l'anterior. Vides encreuades a l'estil d'Altman-Carver encara que amb tonalitat fantàstica, perquè l'aportació dels autors, en relació amb la novel·la original de David Mitchell que adapten, resideix a convertir en una sola història --o en un únic fluid argumental-- el que en el llibre són sis relats independents.

En aquest sentit, el camaleonisme còmplice dels actors juga a favor de la proposta i el transcórrer diferent del temps també, encara que El atlas de las nubes pretengui fixar el seu interès també en una posada en escena entre retro, ensucrada i èpica en la qual, malgrat que els Wachowski n'han realitzat tres fragments i Tykwer tres més, tot sembli estar passant en idèntic moment, en idèntic nivell de consciència. Per aquí s'aprecia millor el film, en el fluid del temps sense prestar atenció a les diferències entre èpoques i escenaris.