Un esplèndid Lluís Soler

El treball de l'actor despunta en el muntatge 'Rei i senyor'

Lluís Soler, a ’Rei i senyor’.

Lluís Soler, a ’Rei i senyor’.

1
Es llegeix en minuts
JOSÉ CARLOS SORRIBES / Barcelona

L'elogiable idea del Teatre Nacional de Catalunya de recuperar i reivindicar obres i autors poc coneguts de la dramatúrgia catalana no té per què anar acompanyada d'un gran èxit. Aquesta intenció no és sinònim de ple encert. Alguna cosa d'això passa ambRei i senyor, drama rural de Josep Pous i Pagès de començaments del segle XX que dirigeix Toni Casares a la Sala Petita. En el que sí que jugava sobre segur era en l'aposta per un gran Lluís Soler per encarnar el patriarca Andreu Reixac.

El problema deRei i senyorés que tot resulta massa evident. Des de la primera escena, les cartes estan vistes: el terratinent té un problema inesperat. Sempre ha fet i desfet a la seva voluntat i haurà d'afrontar la rebel·lió de la seva filla per la ruptura d'un compromís en favor d'un matrimoni que ella no desitja. La Remei comptarà amb el suport del seu germà Narcís, l'hereu, que acaba d'arribar d'un viatge per l'estranger, o sigui, d'un nou món que no té res a veure amb el tancament d'una gran masia on imperen normes de fa tres centúries.

Notícies relacionades

La peça, doncs, es mou en un esquematisme molt pla. L'efecte que podia provocar el 1918 queda diluït un segle després. El muntatge es desenvolupa de forma irregular i els millors moments acostumen a arribar de la mà dels intèrprets més veterans. A Soler el secunden Pep Cruz (el pastor) i Quimet Pla (el tiet Ventura), amb els dos papers de més pes. A Roser Camí li cau un personatge, la soferta dona del terratinent, al qual no hi ha per on agafar-se entre tants ensurts i laments.

VESTUARI 'SIBERIÀ' / En una proposta que aposta pel naturalisme sorprèn un vestuari en què abunden les pells més pròpies de l'estepa siberiana que de l'Empordà natal de Pous i Pagès. Aquest naturalisme desapareix en una última escena impactant en què la masia tanca els seus murs (literalment) com a últim recurs per sobreviure als nous temps i que gairebé converteix el terratinent Reixac en una Bernarda Alba lorquiana.