Ibsen entra a la Beckett

La Sala Becketttraeixaquests dies el seu mandat fundacional. En contra de la seva norma de promocionar la dramatúrgia contemporània, el seu director, Toni Casares, s'ha permès la llibertat de buscar un clàssic, com Henrik Ibsen, per aixecar la primera producció pròpia (de tres) de la temporada. Mirar Ibsen ha estat tant una decisió de Casares com el fruit d'una negativa inesperada. No eraEl petit Eiolfla peça que tenia previst dirigir, sinóExiliats,de James Joyce. L'autor irlandès va ser mestre de Beckett, el dramaturg que dóna nom a la sala de Gràcia iExiliatsva ser la seva única obra teatral. Però Casares no comptava que el seu hereu, «un senyor ja gran», posaria tantes traves amb els drets.

Tantes que el director va haver de canviar de plans sobre la marxa i amb l'elenc ja compromès. Aquí van entrar Ibsen -«el pare del drama modern», subratlla Casares- iEl petit Eiolf,una peça de maduresa, mai representada a Catalunya, i on tenien un lloc els actors elegits per aExiliats.«Volia trencar una mica la línia de la sala per mirar enrere».

Conflicte familiar

Aquesta mirada arriba amb un text del dramaturg noruec que planteja els seus habituals dilemes morals i una gran càrrega emocional. «És un exemple del teatre ibsenià com ho són obres més famoses comCasa de nines iHedda Gabler», sosté Casares. I, en aquest sentit, defensa amb rotunditat la modernitat absoluta dels problemes que planteja una obra del 1894. «Sembla que l'hagi escrit Mamet».

Aquesta vigència es transmet a partir de la història d'Alfred (Òscar Muñoz), un home de lletres que abandona un projecte vital -un assaig sobre la responsabilitat i el compromís- per dedicar-se a cuidar el seu fill, Eiolf (Sara Rosa Losilla), que va amb crosses per un accident. Aquesta decisió no és compartida ni per la seva dona (Alícia González Laá), de qui els diners li van donar una posició social que no tenia per origen, ni per la seva romàntica germana (Aina Huguet).

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

«No ocultem que l'obra és del segle XIX», diu Casares per l'ús d'un vestuari de l'època. La modernitat del plantejament d'Ibsen fa innecessàries, segons el director, actualitzacions visibles. En l'escenografia, minimalista i de gran profunditat, hi desenvolupen un paper rellevant les projeccions que mostren el paisatge noruec, sempre inquietant, que juga com un personatge més d'El petit Eiolf.

En definitiva, una bona mostra del teatre d'Ibsen, definit per uns personatges que «sempre es mouen entre el que són i el que voldrien ser», puntualitza Casares. O una tragèdia moderna, «amb antiherois que no tiren endavant en l'intent d'executar actes heroics», afegeix Alícia González Laá.