Gianmaria Testa, la Itàlia dissident a Luz de Gas

L’etiqueta de cançó d’autor té avui nous significats, però Gianmaria Testa prefereix quedar-se amb els antics: subtilesa narrativa, evocació de bells ideals i instrumentació microscòpica. La seva veu i guitarra el defineixen com un trobador a la manera clàssica, que dibuixa vinyetes costumistes, desprèn sensibilitat social i cita Francesco de Gregori i Pier Paolo Pasolini en un repertori serè.

Notícies relacionades

Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Densa simfonia del dolor heretat

Divendres va tornar a Luz de Gas i a Barnasants quatre anys després de la seva última visita. Algú el deu haver advertit d’aquest camp de mines que són elsfalsos amicsde la llengua italiana i, com que segons va dir, no parla català, ni castellà, ni anglès, va comptar amb una atenta traductora, Anna Romeu, per explicar les seves estrofes de contemplació i melancolia. EnUna barca scurava al·ludir al contrast entre la Itàlia que fabricava emigrants i la que els rep, i aDolly del mare profondova airejar la seva ànima esquerrana i va demanar al Pare Noel que intervingui en l’actual agenda política trans-alpina. «Hi crec molt; tant, que espero que passi per Itàlia, però no per portar-nos coses, sinó per endur-se-les».

MINIMALISME / Veu terrosa i xiuxiuejant, i acords de guitarra reduïts a l’esbós. Tot en Testa és discret, com ventilat de portes endins, i aquí radica el seu delicat poder terrestre. Assentat en el repertori deSolo dal vivo (2009), va recórrer aGli amanti di Roma, BiancalunaiCome al cielo gli aeroplani, i va ampliar el temari amb mirades aHotel Supramonte(Fabrizio de Andrè),Falling in love again(Holländer; la cançó d’El ángel azul) i la tràgicaMiniera, peça del 1927 que van interpretar des de Claudio Villa a Milva, i que evoca una història de miners i mort. Subtil compromís.