Marta Angelat aborda amb força l'evolució d'una parella a 'Escenes d'un matrimoni' i 'Sarabanda'

Bergman per partida doble. Apetitós menú teatral amb dos plats de diferent condimentació que relacionen èpoques crucials de la vida d’una parella i de la mateixa biografia de l’autor. Un commovedor díptic que pot arribar a empatxar l’espectador que no tingui assumida la idea de disfrutar dels contrastos del diferent ritme i atmosfera d’Escenes d’un matrimoniiSarabanda,protagonitzades en el cine per Liv Ullmann i Erland Josephson i portades a escena a la Sala Petita del TNC per Marta Angelat.

La directora ha fet l’esforç d’enfrontar-se a la vegada a aquests dos textos que reflecteixen la despietada evolució de la relació entre Johan i Marianne, una parella camí de la ruptura. Amor i desamor exposats amb tota cruesa, amb els implicats afilant les discrepàncies en la ­pri­mera obra i curant ferides i danys col·laterals en la segona, en una mena de teràpia reparadora.

El resultat no deixa cap mena de dubte: el muntatge d’Escenes...és rodó gràcies a una teatralitat transmissora d’emocions, mentre queSarabandaacusa el pes de la bona resolució de l’anterior peça i la dificultat de mantenir la intensitat d’un relat reprès 30 anys després. És evident que l’obra testamentària de Bergman no té la mateixa força que la primera.

ALT VOLTATGE AMORÓS / L’escenografia de Max Glaenzel crea els ambients per al desenvolupament de l’acció i la suggerent il·luminació de Lionel Spicher focalitza molt bé el treball actoral. La direcció d’Angelat, que cuida fins als mínims detalls, aconsegueix aEscenes... que la interpretació sense complexos dels actors a l’hora d’enfrontar-se a les escenes de voltatge amorós i a les transicions d’un estat d’ànim a un altre respiri autenticitat.

A això hi contribueixen un extraordinari Francesc Orella (Johan), que encarna l’infidel marit. Hi ha química entre ell i una atractiva Mònica López (Marianne), estupenda en el paper d’esposa ressentida però que sap evolucionar fins al seu rol de dona alliberada. Una verdadera creació teatral de tots dos.

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

ASarabanda Miquel Cors assumeix amb correcció el rol d’un Johan en ple declivi existencial, i Marta Angelat, elegant en la dicció i do­minadora del seu paper, és Marianne. Orella apareix ara com a fill d’un anterior matrimoni de Johan. És un músic apocat i feble que vol que la seva filla Karin (refrescant Aina Clotet) es converteixi en violoncel·lista d’èxit. Però ella, l’únic nexe d’unió entre l’avi i el pare, té uns altres plans.

La conjunció entre els personatges i el dibuix dels seus perfils perd força i flota un aire reiteratiu. Però s’ha de reconèixer que el muntatge s’ajusta al dibuix del panorama autocompassiu dels últims ­dies de Johan davant Marianne, convertida en una dona cada vegada més forta i independent.