Gaza: morir i matar

Deu anys després, el 12 de novembre del 2004, el cadàver d’Arafat va sobrevolar Gaza amb helicòpter en el seu últim viatge. Després de morir en un hospital de París i rebre un funeral d’Estat al Caire, Arafat tornava a terra palestina per ser enterrat a Ramal·la. Els habitants de Gaza, bloquejats a la franja per l’Exèrcit israelià, no estaven autoritzats a anar al funeral a Cisjordània. Com a comiat, els pilots egipcis van efectuar un vol rasant sobre Gaza. Desenes de persones es van acomiadar d’Arafat en un seguici fúnebre sense cadàver.

Entre una escena i l’altra, hi caben el col·lapse dels Acords d’Oslo i de l’esperança de pau, l’enfonsament de l’ANP i l’auge imparable de Hamàs. Per a Gaza, els anys de la segona intifada van ser de violència i bloqueig, de mort i misèria. Però per molt durs que van ser, serien només els prolegòmens de temps encara més crítics, els anys de la guerra civil i el bloqueig internacional, que arribarien a partir de la victòria de Hamàs en les últimes eleccions palestines celebrades fins ara, el 2006. Perquè la història de Gaza en l’últim segle, des de 1948 fins avui, s’explica com una successió de bloquejos, violència, mort i pobresa.

«M’agradaria que Gaza s’enfonsés al mar, però això no passarà, així que s’ha de trobar una solució», va dir el 1992 Yitzhak Rabin, primer ministre israelià, company en el premi Nobel de la pau amb Arafat, i assassinat per radicals jueus pel seu intent de firmar un acord de pau amb els palestins. Ni Gaza es va enfonsar al mar ni Israel ha trobat una solució, així que la franja es dessagna. Això sí, sempre que pot, fa sagnar Israel.

L’intent de Sharon

L’últim intent israelià de desfer-se de part dels territoris ocupats el 1967 va tenir Gaza com a principal escenari. L’agost del 2005, el primer ministre Ariel Sharon va dedicar tota la seva energia i capital polítics (enormes en els dos casos) a la tasca d’establir de forma unilateral les fronteres d’Israel. Va ordenar el desallotjament de 9.000 colons a Gaza i d’un grapat de colònies de Cisjordània per quedar-se amb la resta.

El desallotjament de Gaza va ser un trauma nacional. La imatge de soldats i policies expulsant de casa seva els colons que el mateix Estat havia incentivat a instal·lar-s’hi encara continuen avui en la psique israeliana. Abans només una vegada havia abandonat Israel territori conquistat (el Sinaí), i molts ho van considerar com un símptoma de debilitat i una traïció a l’ideari sionista. Va ser la manera amb què Sharon va intentar trobar una solució per a Gaza, després de no haver pogut enfonsar-la al mar durant la segona intifada amb successives operacions militars, bloquejos, tancaments, tocs de queda i asfíxia econòmica i humanitària. 

Va ser el segon desallotjament de Gaza. El primer havia passat quan els soldats van abandonar les ciutats a causa dels acords d’Oslo. La periodista israeliana Amira Haas descriu aquells dies de forma magistral al seu llibre ‘Drinking the sea at Gaza’. Va ser un breu moment d’eufòria que aviat es va esvair per la pugna de Hamàs amb l’ANP i els problemes insalvables amb què va xocar el procés d’Oslo. Va ser un bri d’optimisme en una terra d’ocupacions.

El 1948, milers de refugiats palestins expulsats del que avui és Israel es van assentar a la franja. El 1967, Israel va ocupar aquest territori al costat de Cisjordània, Jerusalem Est i el Golan. El 1987, la insuportable relació entre ocupants i ocupats va donar lloc a l’esclat de la primera intifada en un dels camps de refugiats de Gaza, el de Jabalia.

Notícies relacionades

L’Equador al·lega que l’assalt a l’ambaixada de Mèxic va ser "excepcional"

La violència contra les acampades per Gaza s’intensifica als EUA

El 2006, quan el pla de Sharon es va enfonsar al mar, va començar el bloqueig de Gaza. El 2007, la guerra civil entre Hamàs i Al-Fatah larvada durant anys, va acabar amb la victòria islamista. El 2008, el 2012, el 2014 i el 2021, successives operacions militars israelianes com a resposta a atacs de Hamàs i el Gihad Islàmic van sembrar la destrucció i van causar la mort de milers de persones, la majoria civils i molts nens.  

Avui, sol dir-se que Gaza és «la presó més gran del món a cel obert». Destruïda, sense infraestructures, dependent de l’ajuda internacional, bloquejada per Israel, en mans de Hamàs, sumida en la misèria i la desesperança. I tot i així, o potser a causa d’això, continua tenint la capacitat de morir matant.