Crònica des de Lisboa: viatge a l’Àfrica dels mercats ambulants

La Isabel, una dona capverdiana, d’uns 40 anys i de cutis fosc, col·loca a terra unes capses de plàstic amb els productes que vendrà avui, entre els quals uns pastissos de blat de moro típics del seu país natal. «Fem la massa amb farina de blat de moro i els omplim amb tonyina abans de tancar-los i fregir-los. A Cap Verd tothom en menja, són boníssims», explica la venedora, que els ofereix al mòdic preu de 50 cèntims la unitat. A més dels pastissos de blat de moro, la Isabel ven dolços fets amb coco, amb cacauet i també rebuçados, elaborats a base d’aigua i sucre. Entre client i client, la venedora xerra animadament amb altres dones en crioll, la seva llengua materna.

Punt de trobada

Punt de trobadaMonte Abraão és un dels barris que va patir un creixement exponencial de població a finals del segle XX, en part a causa de l’arribada de milers de persones d'origen africà després de la independència de les antigues colònies. Una cosa que s’ha mantingut fins ara. A través de la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa (CPLP), Portugal ha reforçat la cooperació amb els països lusòfons i ha arribat a acords per facilitar l’entrada d’immigrants, accelerant els tràmits burocràtics per obtenir permisos de treball i residència. Molts s’han instal·lat a la perifèria de Lisboa, on s’ubica aquest barri, i llocs com el mercat ambulant setmanal serveixen com a punt de trobada per estrènyer els llaços entre comunitats.

Ja a l’interior del mercat ambulant, un fum dens envaeix l’ambient amb una forta olor de carn a la brasa. És el migdia i moltes persones fan cua davant les parades de menjar per aconseguir entrepans de llom i cervesa freda. El Zamora, un noi jove de Guinea Bissau, s’ha ajuntat amb uns amics al voltant d’una taula alta a prop de la barra. Fa la impressió que aquí tothom es coneix, les salutacions i les abraçades són constants, i les rialles també. «Aquest mercat ambulant és molt important per a nosaltres, significa molt. Aquí ens reunim amb els amics, prenem unes cerveses, mengem alguna cosa... És bo per a la salut, ¡la vida no és només treballar!», assegura. Al seu costat, el Julinho afegeix: «Venim cada setmana. ¡Jo soc el cap d’aquest lloc, sempre em poso en aquesta taula!», exclama entre rialles.

Al voltant de les parades de menjar se succeeixen desenes de paradetes amb una oferta inabastable. Roba, calçat, bijuteria, fruita i verdura, petits electrodomèstics, productes electrònics... i fins i tot peixos i ocells. I tot a uns preus irrisoris. «¡Dos euros i mig, vinguin a veure-ho! ¡Tot de bona qualitat!», crida una venedora. «¡No val la pena robar!», assegura una altra des de la seva parada. Al seu costat, desenes de clients busquen entre el munt de roba per trobar la peça ideal, i alguns fins i tot fan videotrucades per mostrar els productes a amics i familiars i que els donin la seva opinió.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Felisberto Quintela, un venedor portuguès, d’uns 60 anys i amb un bigoti frondós, té la seva parada de roba perfectament ordenada. Del sostre pengen uns penjadors amb algunes jaquetes que empenyen els clients a preguntar-ne el preu. «Acabo de vendre uns pantalons per 15 euros», explica amb satisfacció després d’acomiadar-se d’un grup de xavals joves. Fa 12 anys que Quintela va a aquest mercat ambulant cada setmana. «Soc a diversos mercats ambulants cinc dies a la setmana, però aquest és el millor de tots. Com que és cap de setmana sempre hi ha més gent i l’ambient és molt festiu», explica el venedor. Els baixos preus són un dels principals reclams d’aquest mercat ambulant, nascut el 1988.

Font d’ingressos

Font d’ingressosEn canvi, Quintela es queixa dels alts preus que ha de pagar per la seva parada en el mercat ambulant. Uns preus que impedeixen que les persones amb menys ingressos, com la Isabel, puguin aconseguir lloc dins el recinte oficial. Poques hores després de desplegar el menjar capverdià davant l’estació, la policia fa acte de presència i obliga la venedora i les altres dones a recollir les seves coses. Totes obeeixen per evitar perdre els pocs ingressos d’avui, convertint el que fins fa uns minuts era un carrer ple de vida en una zona deserta. Fins la setmana que ve.