Estimar i morir a Caracas

Ningú anomena l’avinguda de les Acacias de Caracas pel seu nom. Se la coneix com el carrer dels hotels. És el punt en el mapa de la ciutat on es consumeixen les cites furtives, els enganys i les hores que l’amor sobtat encara protegeix entre la runa d’una economia en ruïnes. La Julia atén a l’hotel Sur. Només ha rebut una parella. "Això estava ple durant la setmana". Però la crisi també regula l’instint. 

Quatre hores de sexe compartit en un establiment mòdic costen 5.000 bolívars, és a dir, gairebé un quart del salari mínim. El preu d’una nit s’eleva a 8.500 i s’ha de pagar al comptat, quan el bitllet s’ha convertit en una espècie en extinció, o amb targeta de dèbit.  No tot és qüestió de diners. A la Julia l’han pagat amb farina, arròs i l’introbable formatge groc. "Si puc, ajudo". En l’intercanvi entra el preservatiu. Una capsa costa tant com una nit de passió. Els pudorosos o sobris, que només se satisfan amb un condó, en tenen prou amb 2.900 bolívars. Els que no tenen aquestes sumes i corren darrere de l’impuls cec, acostumen a desconèixer a què s’atenen.

De vegades, la distància entre les habitacions i els bordells es redueix a un passadís. La separació és ambigua. El que s’accepta i el que es tolera es dissol en un mateix espai que deixa flamejar la bandera pàtria. Una curiosa manera d’entendre el nacionalisme. L’hotel Yare, el Fantasía o el Vox, potser més costosos, també se sotmeten a la lògica de l’escassetat i es troben semibuits. "Això era un escorxador. Entrar, tirar i fora", diu amb nostàlgia l’amo d’un altre alberg, on s’exhibeix un cartell d’autorització a vendre begudes alcohòliques.  

"A la nit aquest carrer era candela pels robatoris, en especial als turistes. Ara, els lladres estan pelats. No troben ningú per assaltar", descriu l’Ángela, encarregada de l’hotel Gabial, amb l’aclariment que, malgrat estar envoltat de cases del plaer de pagament o consentit, aquest allotjament és, sobretot, familiar.

Fosses comunes o incineració

Igual com Eros, la mort tampoc escapa als imperatius que imprimeix a la vida el que el Govern anomena la guerra econòmica. I no només perquè Caracas té l’índex d’assassinats més alt a la regió (23.047 el 2018). Els serveis funeraris ballen al compàs dels temps de la desfeta. La pertinença social del difunt és clau: les famílies de classe mitjana i alta encara són solvents. Els pobres no tenen una altra alternativa que sol·licitar ajuda a les alcaldies o a les governacions per pagar el servei. "L’Estat, si et considera insolvent, pot assignar una funerària i decidir la destinació del cos: fossa comuna o cremació", explica l’empleat d’una casa de sepelis al carrer Bogotá.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Les tarifes de Caracas són prohibitives per a les majories. El preu mitjà del servei, amb un taüt senzill, de la consistència d’un cartró, oscil·la entre 400.000 i 500.000 bolívars, cosa que equival a 25 salaris mínims. Però, després, sobrevé per als parents un altre desafiament. Pocs poden pagar aquesta mateixa suma per una tomba en un cementiri privat. A les necròpolis municipals queda, en general, l’alternativa de la fossa comuna o cremar el cos.

La incineració pot afrontar inconvenients com ara la falta de gas. Si el difunt mor en un hotel de cites, com ha passat, o a casa seva, ha de retirar-lo la institució mèdica o bé un metge privat ha de donar el certificat de defunció. Això costa 60.000 bolívars. Quan no es tenen els diners, el finat es queda al seu llit fins que el venen a buscar. A Veneçuela s’ha d’esperar per a tot.