Trapichito, el mercat dels somnis trencats

Almercat de Trapichito es parla la llengua del’intercanvi  més senzill. Venedors i compradors desconeixen l’argot financer o bancari. Són indiferents a lespujades estrepitoses del dòlar. Desconeixen les notícies sobre l’or que un banc anglès no vol tornar a Caracas. A les parades de la vora del parc s’hi exhibeixen amb prou feinesobjectes fets servir. A primera vista, es podria pensar que Trapichito no es distingeix d’altres mercats plens de mercaderies de segona mà. Però a mesura que es recorre es veu la diferència: tot es redueix a les ofertes de la desesperació. Homes i dones semblen vendre l’última cosa que els queda i els seus clients buscar allò que només poden emportar-se per resistir els efectes del daltabaix. És una demanda del mínim: una falca, un vestit antic, una bugia, una ampolla de desinfectant casolà, unes tenalles, rodes de cadires, sabates de nen, un mòbil del segle XX, cargols, una canella, una pilota de beisbol, un parell de guants, una dutxa desballestada, el recanvi d’un automòbil...

“Amb el que venc, mirem de sortir-nos-en”, diu la Ninoska sobre la roba que presenta penjada d’un filat. Devia ser seva o d’un familiar. Tot i que està neta, potser encara no s’ha desprès dels records del seu últim amo. La Ninoska va arribar a Trapichito empesa per la necessitat. Està casada amb un militar retirat. Arriba a les sis del matí i se’n va vuit hores més tard. La seva expectativa és limitada. Els guanys, si poden dir-se així, han de servir per comprar un paquet de pasta. “Jo el pago a 700 ‘bolos’ [en referència als sobirans, la moneda oficial actual], però mira, allà davant, aquest senyor en demana 3.500; és un autèntic aprofitat”. A l’actualitat, un dòlar equival a uns 3.200 sobirans.

Trapichito posa en escena d’una manera descarnada la crisi que el Govern redueix exclusivament a la “guerra econòmica” queels EUA lliuren contra Veneçuela.  ¿Qui pot voler una gorra d’hivern al Carib? Mai se sap. ¿I patins sobre gel? Algú, segur. ¿Cables? ¿Un conill de peluix? ¿Discos dels anys 70? ¿Quan els van treure d’un àtic o d’unes golfes? ¿En quin moment van abandonar un bagul? A aquest barri de Guarenas, la localitat que el chavisme va batejar com el “bressol de la revolució”, res s’associa amb el col·leccionista tradicional. Ningú remena per afany de novetat ni busca una empremta del passat que, d’una altra manera, es perdria. Ni tan sols es tracta d’una fira d’allò elemental. És un basar del que és possible i urgent.

D’unes mans a les altres

Notícies relacionades

L'Exèrcit i el futur de Veneçuela

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La María neteja una escola durant la setmana. Diumenge s’instal·la al mercat per liquidar el que es pugui. “La gent ja no compra roba nova”, diu. Les peces de roba utilitzades van passant d’unes mans a les altres fins a convertir-se en draps. És en aquell moment quan surten de la circulació. Mentre això no passi, la María, mare de tres fills, les subhasta. I també té d’oferta parts d’una bicicleta i pel·lícules apilades. Una es diu Un sueño posible. La María, en canvi, diu que se li han acabat els somnis.

Ramón Gómez de la Serna pensava que els homes i les dones estaven lligats de manera inextricable als objectes. “Les coses ens salven. Són com nosaltres; volen dir-nos alguna cosa, però no poden”, va dir. Menys a Trapichito. Els trastos i la roba tan feta servir sóncomentaris inequívocs sobre la realitat. Al parc que toca al mercat hi ha una casa d’avis. Els pensionistes hi juguen al dòmino. “La revolució també té aroma d’adult gran”, resa una consigna que s’acompanya amb una imatge d’Hugo Chávez abraçant un avi. Però fins i tot la memòria dels dies de bonança bolivariana sembla estar a la venda a Trapichito perquè no troba recanvi al present.