Als barris chavistes de Caracas: més consignes que pa

En els bastions del chavisme històric ningú s’alimenta de consignes encara que hi abundin més que els pans i els peixos. El menjar mana, i diumenge, quan el sol despunta, els mercats populars, les cantonades de la venda al detall i els racons on imperen els quincallers, coneguts com a “bachaqueros”, s’atapeeixen de gent que paga com pot. Els diners escassegen.

Després que el Govern va treure cinc zeros als bitllets, el paper moneda es va convertir en una cosa fantasmal, inagafadís perquè l’ha devorat la inflació. Tant falta que, en una cantonada de Petare, barri dels més bolivarians, un home ven patates, cebes i tomàquets “al punt”,cosa que en el llenguatge de carrer vol dir que se li pot pagar amb targeta de dèbit. La transacció electrònica s’efectua entre caixes de fusta desgavellades. A la plaça Miranda es pot comprar peix “bocachico”. Té més espines que carn, però és millor que res. Al costat d’aquesta parada, Rodolfo ofereix melons i ous.“Els preus canvien a cada hora. Fa una estona demanava 500 “bolos” (bolívars) però ja van pujar”.

Supervivència dia a dia

El Joan ven cigarrets per unitat. És mestre pizzer però no li arriba el seu salari. Té tres fills i ha de sortir a treballar els caps de setmana. Si ven quatre caixes en total pot tornar a casa amb menjar.“Això està molt ‘arrecho’ (difícil), però encara no hi va haver gaire pam pam”, diu i, a més de les onomatopeies dels trets, mou les mans com si disparés, a l’estil del president brasiler Jair Bolsonaro. “Ara per ara”, afegeix. Petare, dona a entendre, ja no és una zona d’adhesió automàtica al Govern.

Al barri abunden cares d’Hugo Chávez i del seu marmessor. Les consignes oficials també són pertot arreu. L’Estat li parla a la gent a través de les parets. “Junts per l’equitat”, es llegeix en un gran cartell en què Nicolás Maduro sembla compartir alguna cosa amb un jove, i aquesta cosa és la sort.“Junts per la prosperitat”,resa un altre, i alguns habitants de Petare el prenen com un acudit de mal gust.

Els orígens del chavisme

A uns vint-i-cinc quilòmetres de la ciutat de Caracas hi ha Guaremas. “Territori chavista on va néixer la revolució”. A l’entrar-hi, hi ha el barri 27 de Febrero. Abans es deia Menca de Leoni, per la dona del president Raúl Leoni. En aquestes illes d’edificis de classe mitjana baixa va esclatar el febrer de 1989 “el Caracazo” després que el Govern de Carlos Andrés Pérez augmentés el preu del transport. Hi van morir unes 3.000 persones. Gairebé totes pobres. Res va ser igual des d’aquella commoció, fins al punt que va obrir el camí per a l’aparició de Chávez. Per això a les seves cantonades es ret homenatge als màrtirs.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Sobre un mural en el qual es representa el “comandant” amb cos de nen, i que té com a llegenda “Els pobles són els combustibles de la història”, algú va estavellar una bomba de pintura. La Milagros passa per allà. “Són hores tenses, crucials. Som en uns llimbs”, diu. Ella és mestra, coordinadora de batxillerat. La situació dels docents, es lamenta, “está por el piso”. De vegades no arriben a temps a les escoles per problemes de transport i han de dictar classes a nens de recursos baixos que no han esmorzat. “No els dona per a més que un menjar al dia”.La Milagros està casada. “Som dos, i no ens arriben els diners”. El Govern diu que és conseqüència de la “guerra econòmica” empresa des de Washington, i demana paciència i comprensió.

La fe com a refugi 

La Gladys té gairebé 80 anys i s’ha refugiat en la fe. Diu que ara es comunica amb l’Esperit Sant. És tan fluid, aquest diàleg, que va decidir convertir-se en mitjancera entre el més enllà i la gent del 27 de Febrero, sempre que l’hi demanin. “No passarà res”, assegura. “Serem deslliurats. L’hi garanteixo. Faig totes les oracions que siguin necessàries. El canvi es farà sense odis encara que el dimoni estigui pertot arreu”.