Milions de veneçolans fugen de la crisi per tot Sud-amèrica

“Hi ha desenes, centenars de joves, que van escoltar el que deia la dreta, que se n’anaven a altres països a disfrutar de les mels de la vida i van acabar rentant ‘pocetas’ (vàters) a Lima, i més enllà. Em perdonen, aquesta frase és forta, però la dic: van acabar com esclaus i captaires”. La lleugera definició de Nicolás Maduro sobre l’èxode veneçolà va haver de provocar perplexitat en el mateix àmbit del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) on va ser dita. Mentre les paraules del president s’extingien en l’aire, algú estava travessant la frontera sense voler girar la vista enrere. Veneçuela no ofereix xifres oficials sobre l’explosió migratòria. Segons les Nacions Unides, 2,3 milions de ciutadans van abandonar el país des que la crisi es va fer insostenible. Una enquesta elaborada per l’empresa Consultores 21 informa que des del 1999 fins al desembre del 2017 se n’havien anat 4.091.717 veneçolans. La hiperinflació del 2018 no ha fet més que aguditzar la necessitat de partir amb el que es tingui a mà.

Stéphane Dujarric, el portaveu del secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ha assegurat que 1,3 milions dels veneçolans que van abandonar el país estan desnodrits. “Esperem que tots els països veïns mantinguin les seves portes obertes”, va dir un altre dels portaveus de l’organització Farhan Haq. La sortida és sempre penosa, però ho és molt més si l’exili es comença caminant. En res s’assembla a una aventura d’autoestop o un llarg pelegrinatge motoritzat per la fe religiosa. La pulsió de sortir contempla totes les variants i direccions.

Cap al sud

A la veïna Panamà van entrar 268.000 veneçolans. Però l’instint natural d’aquesta multitud silenciosa, en general de classe mitjana o treballadora, és dirigir-se cap al sud. Es tracta, en principi, de travessar els 2.200 quilòmetres de frontera comuna amb Colòmbia. La Creu Roja comptabilitza en uns 300 els veneçolans que entren diàriament a Cúcuta per l’estat de Táchira. D’acord amb Christian Kruger Sarmiento, director general de la unitat administrativa de Migració Colòmbia, el juny d’aquest any ja hi havia 870.000 veneçolans i es parla d’un milió. A aquest ritme, la tendència històrica dels colombians de mudar-se a Veneçuela, on viuen 2,5 milions, es revertirà.

Petició de passaports

Colòmbia és, per a molts, només un trànsit. La qüestió és avançar com es pugui cap al sud. A l’Equador, un país que durant anys ha sigut generador d’emigrants, l’arribada de veneçolans va créixer un 900% entre el 2015 i el 2017. Uns 300.000 van arribar per terra però no tots es queden. De moment, el Govern va decidir que, d’ara endavant, els veneçolans hauran de presentar el passaport. 

Una de les “destinacions” més freqüents de l’èxode és el Perú, on ja se’n troben uns 400.000. Durant anys la situació era al revés. Però aquell temps ha passat. Només l’11 d’agost, prop de 5.200 veneçolans van venir procedents de l’Equador. Les autoritats van decidir llavors imitar les equatorianes i reclamar-los el mateix document.“Aquí no hi ha cap afany d’atiar o generar xenofòbia, però també hem de pensar en la seguretat ciutadana; i totes les persones, inclosos ells, han d’entendre això”, va explicar el ministre de l’Interior, Mauro Medina. La decisió va ser presa després que es detectés en territori peruà una quinzena de membres de l’organització criminal El Tren de Aragua. 

Fins a la Patagònia 

Entre Caracas i Santiago de Xile hi ha 7.800 quilòmetres de distància. Gairebé 200.000 veneçolans van decidir travessar-los. Les últimes estadístiques del Govern xilè donen compte que van ser entregats uns 80.000 permisos de residència, la qual cosa el converteix en el tercer país de la regió de més acollida. Fins i tot a la Bolívia d’Evo Morales es van instal·lar més de 2.000 immigrants mentre que a l’Uruguai, on també governa l’esquerra, es van computar 98.000 ingressos.

La serralada dels Andes i el Río de la Plata són dues de les portes d’entrada freqüents de veneçolans a l’Argentina. L’altra forma freqüent d’arribada és l’aeroport internacional d’Ezeiza de Buenos Aires. En els últims cinc anys la diàspora va créixer un 1.600%. Cada 20 minuts arriba un veneçolà. En l’actualitat superen els 70.000. Ja no sorprèn veure una exenginyera química de PDVSA com a cambrera o un advocat a la caixa d’una carnisseria. “Almenys treballo i ajudo els meus”, solen dir. Per aconseguir-ho, alguns van passar del Carib a les gèlides temperatures de la Patagònia.

El perill de la xenofòbia

Notícies relacionades

A la recerca de la caiguda del mur veneçolà

Entra en vigor el nou con monetari amb cinc zeros menys

L’altra frontera porosa i conflictiva és la brasilera. Es calcula que uns 50.000 veneçolans s’han establert en el paupèrrim estat de Roraima i es focalitzen especialment en la localitat fronterera de Pacaraima. Uns 1.200 van resoldre retornar a Veneçuela durant un cap de setmana marcat per actes violents contra campaments de migrants. Els empobrits habitants de Pacaraima van considerar que la presència de veneçolans havia arribat a un límit que xocava amb els seus petits interessos de subsistència. I, com a Panamà o al Perú, es van escoltar consignes xenòfobes que, en el cas brasiler, després van donar peu a linxaments. Caracas va denunciar violacions dels drets humans. Abans que això passés, les autoritats de Roraima s’havien considerat en una “situació de vulnerabilitat” davant de l’intens flux a la frontera.

El cost econòmic de l’emigració

Maduro va proposar a la joventut del PSUV que es faci càrrec del pla “De retorn a la pàtria”. El programa busca trobar la quadratura del cercle perquè els veneçolans tornin. “Afavorim que vinguin a treballar, estudiar i a viure a la seva terra dignament”. Com ha passat en altres països llatinoamericans i a la Cuba castrista, l’emigració veneçolana no és només un drama col·lectiu sinó, també, una manera de mitigar una mica la precarietat dels que es van quedar. Segons diferents càlculs, el 2017 aquestes famílies delmades van rebre almenys 100 dòlars durant l’any. Fins al recent augment del 3.400%, el salari mínim era d’1,5 dòlars mensuals. S’estima que aquest any els enviaments podrien arribar en total als 6.000 dòlars. I pot ser més si s’accelera la diàspora.