Xavi-Laporta: projecte hipotecat

L’acalorament va més allà de ser testimoni del sorpasso del Girona al segon lloc i que li va garantir el concurs a la Champions –objectius encara a l’abast del Barça a falta de quatre jornades–, sinó que l’estrepitosa caiguda davant un rival directe es va produir després de la decisió estratègica i capital de reafirmar la continuïtat de Xavi fins al 2026.

L’element diferencial en l’ànim de Laporta rau que algunes derrotes van despertar la lògica decepció del resultat advers. La de Montilivi li va generar un enuig majúscul. Segurament estava tan "emprenyadíssim" com l’entrenador, autoidentificats tots dos com a "culers incontestables". Una altra diferència: no hi va haver vídeo presidencial com a la tornada del Bernabéu. Ningú va recordar l’àrbitre.

Només nou dies han transcorregut des de l’anunci de Laporta de mantenir en el càrrec Xavi. L’onzena derrota, la tercera en els quatre últims partits, erosiona la pertinència de l’aposta, ja que soscava els arguments que van fonamentar la cerimònia de la ratificació: la il·lusió per manejar el projecte, la confiança en l’equip i l’ambició de guanyar.

Recriminacions dominicals

Il·lusió, confiança i ambició que Xavi no va veure a Girona a partir del 2-2, quan el Barça es va diluir, convertit en un full de paper en una ràfega de tramuntana. I així ho va expressar en l’entrenament de recuperació de la plantilla. Laporta va digerir l’enuig en solitari, potser amb els seus pròxims més pròxims; Xavi va compartir la seva opinió amb els seus deixebles a Sant Joan Despí. Continuava emprenyadíssim. No va diferir el seu missatge amb el que pensava quan queia la tarda a Montilivi o el que ha pensat en altres ocasions, segons es desprèn del llenguatge subliminar de les rodes de premsa: els partits es preparen de meravella i després es torcen pels errors que cometen els actors, és a dir, els jugadors.

Però aquest diumenge Xavi va recriminar als seus, entre altres coses, que no competissin com calia, que s’abandonessin a l’adversitat del resultat i facilitessin que una gran actuació es diluís per l’embornal. En resum, una rendició anticipada i inacceptable.

El 2-2 va ser un accident que per a alguns es va convertir en irreparable amb l’immediat 3-2 (al cap de dos minuts) i irreversible amb el 4-2 (set més tard). Els quatre jugadors que van ingressar al camp (Pedri i Raphinha en el minut 69 amb el 3-2 i Ferran i Oriol Romeu, ovacionat aquest per Montilivi, en el 79 amb el 4-2) ni van frenar ni van donar indicis d’ajudar a canviar la deriva de l’equip. Van quedar destapats en la comparació amb Portu, el transformador del Girona-Barça: la figura del futbolista enfadat amb el seu entrenador per ser suplent i que desitja posar en evidència el tècnic amb fets al camp; almenys per l’esperit amb què entra. L’encert de Portu no va deixar de ser un succés extraordinari amb dos gols i una assistència en nou minuts.

Figura debilitada

Notícies relacionades

Som de mar

El Barça vol el seu desè títol coper, a l’avantsala de la final de Bilbao

La plantilla va escoltar Xavi mentre Laporta està hipotecat per les seves paraules i les seves decisions. La figura de l’entrenador s’ha debilitat i ell no pot canviar d’opinió. No, almenys, tan aviat. Creia, va assegurar, i creu en Xavi, sembla, i si ho negués o medités executar la rescissió del contracte i fitxar un altre entrenador, el focus se situaria sobre ell amb dues temporades de mandat per davant i hipoteques per tot arreu. Des de la capacitat d’inversió en la plantilla a la construcció de l’Espai Barça, que es retarda dia a dia.

Xavi considera que hi va haver jugadors que no van estar a l’altura que exigeix pertànyer al Barça, que van pensar més en si mateixos que en l’equip. Laporta també lamentava la mala gestió del cos tècnic en la presa de decisions. De portes cap enfora, coincideixen en la necessitat que la plantilla es reforci de manera notable. El final de temporada i el final del mercat poden cultivar les divergències. L’inici del curs vinent es dibuixa molt llunyà.