El Barça guanya mort de por

La por encega. I de vegades ni tan sols n’hi ha prou amb obrir els ulls i mirar de treure’s una bena ja llardosa de tantes llàgrimes. Quan coneixes bé el buit, vius amb dolor. Tot i que algun dia guanyis.

El Barcelona va guanyar el Porto a Do Dragão mort de por. Sense que hi hagués cap rastre d’exuberància, només d’aquest temor que a Europa sempre es fa present. L’equip va estar descoordinat, va tenir molt poc joc, però, el més greu, es va mostrar també imprudent. Que Xavi Hernández, a un quart d’hora del final i amb el rival pujat a les seves barbes, no s’afanyés a realitzar el canvi de Lamine Yamal quan aquest es va trobar indispost, va estar a punt de costar l’empat. Cancelo, que va tenir un d’aquells dies desconcertants, va tocar la pilota amb la mà. Es va lliurar no obstant de la pena màxima després de revisió de l’àrbitre al monitor del VAR perquè Eustaquio havia fet el mateix un moment abans.

Així que el Barça només va poder agafar-se a un episodi, el gol de Ferran Torres. El davanter, que tan malament ho va passar la temporada perquè se sentia incomprès i infravalorat, que es va aficionar després a tècniques d’autoajuda i va fer seu un estrany sobrenom que a ell sembla que li funciona –Tiburón–, va ser qui va mostrar una mica de silenci al bulliciós Do Dragão.

Xavi Hernández, en la seva compareixença prèvia al partit, va assumir que, en això del futbol, un guanya, però també perd. Però que el problema no arrela en aquesta dicotomia, sinó quan un es deixi arrossegar pels fantasmes del passat. I Xavi, almenys de cara als aficionats, als periodistes, vol alçar la bandera de l’optimisme. Ja seran altres que li recordin les misèries.

Així que Xavi es va deixar d’històries, i va alinear els que ell considera que són els seus millors futbolistes –fins i tot assumint que De Jong, Pedri i Raphinha estan lesionats–. Va pagar Christensen que Araujo i Koundé hagin de ser la parella de centrals titulars; Oriol Romeu va tornar a l’onze gairebé per obligació, no pel nivell que està mostrant; mentre que Lamine Yamal, com no podia ser de cap altra manera en el primer partit gran de la temporada, va aconseguir l’extrem sense cap vertigen en un equip en el qual també van formar Cancelo –per fi un lateral dret de veritat a Europa– i l’esbroncat João Félix en la seva tornada al lloc on no va poder ser fill pròdig.

Al Barça li va costar moltíssim mirar endavant sabent-se examinat en una Europa de la qual havia sigut apartat de mala manera les dues últimes temporades, quan ni tan sols va ser capaç de passar la fase de grups. I aquest Porto de futbolistes sense massa prestigi internacional, però molt voluntariosos, va saber posar en un compromís els blaugrana.

Romário Baró, després trist protagonista, insinuava anar sobrat davant el trio de centrecampistes que havia de suportar des de la base un superat Oriol Romeu. Però els locals, que van veure un bon lloc per on colar-se a la zona d’influència de Cancelo mitjançant les escomeses de Galeno–, no van aconseguir anar més enllà. La frustració creixia davant les correccions al límit de Koundé i Araujo. 

Perquè el Barça no tenia cap altre enemic que ell mateix. Tot i que, a poc a poc, va anar trobant en el primer temps el seu lloc gràcies a la confiança contagiosa tant de Lamine Yamal a la vora dreta, com de João Félix en l’esquerra. Va ser l’ex del planter del Porto el primer que va advertir l’afició draconiana de les seves intencions. El seu xut, sec des de la frontal, el va repel·lir el porter Diogo Costa. Però la prova de vida va valer la pena.

Va ser ja en l’afegit del primer acte quan a Romário Baró li va donar per espatllar tot el bo que havia fet fins aleshores. Al seu botí li va entrar la tremolor, Gündogan va recórrer a la maduresa, i Ferran Torres, que havia hagut de substituir el lesionat Lewandowski a la mitja hora, va treure l’esquerrana per batre per sota el porter. Qui ho havia de dir, amb l’ariet polonès fora de combat després de ser caçat al turmell per Carmo –l’anglès Taylor ni tan sols va xiular falta–, va ser Ferran Torres qui va assumir amb gust el necessari ofici de finalitzador.

Notícies relacionades

Alberto Puig, ‘team manager’ de l’equip Honda de MotoGP: "Honda no va pretendre mai retenir Marc Márquez amb diners"

Les injeccions de Flick

El gol, no obstant, ni va millorar ni va tranquil·litzar el Barça, poc fi, desorientat, i només pendent que entre Gavi, expulsat al final després de veure la seva segona groga, Ter Stegen i els centrals els traguessin de tot conflicte.

«L’alegria i el dolor no són com l’oli i l’aigua, sinó que coexisteixen». Serveixi Saramago per entendre aquest Barça que sap molt de dolor i que intenta trobar el gust a l’alegria.