L’emotiva història del Disport FC, campions de Lliga amb paràlisi cerebral

És l’entrenador del Disport FC, un equip de futbol per a persones amb paràlisi cerebral de Pallejà (Baix Llobregat) que fa just un mes va guanyar la Lliga Nacional de futbol 7. Als seus jugadors, l’Iñaki els repeteix en tot moment: «‘Bidea da gailurra’». En eusquera significa ‘el cim és el camí’.

«Disfrutar el camí»

«L’important no és arribar a dalt, és disfrutar el camí. Cada moment és una petita victòria per a nanos que no ho han tingut fàcil per jugar a futbol, i que per fi ho han aconseguit. Ara que tenen aquesta oportunitat s’hi aferren, la disfruten al màxim, amb una intensitat brutal i una passió tremenda», diu l’Iñaki. Els seus dos fills, l’Aketza i l’Eder, van alçar el trofeu amb ell. L’Aketza va ser el pitxitxi: «He fet 15 gols i 10 assistències».

🇨 🇦 🇲 🇵 🇮 🇴 🇳 🇸 pic.twitter.com/EudV5oxE5f

— disportfc_oficial (@disport_oficial) 13 de marzo de 2022

«Però això, com el títol, és el menys rellevant», matisa. La victòria futbolística no és la més important. El seu somriure s’esvaeix al retrocedir. Va néixer amb 28 setmanes. Amb 935 grams. Va començar a jugar a futbol de petit. «En equips normalitzats. La meva discapacitat és gairebé imperceptible, però tot i que no es noti em feia córrer menys i xutar més fluix. L’experiència no va ser bona. Els entrenadors no comptaven amb mi. Moltes vegades em donaven la culpa de les derrotes. No disfrutava. T’aparten, confies menys en tu, perds l’autoestima, et sents invisible. I vaig acabar deixant el futbol. Vaig deixar de fer esport», afegeix.

Oblidat a l’escola

A David Trepat, porter del Disport i Zamora de la lliga, no li passaven la pilota a l’escola. «Jugar a futbol al pati era impossible. Era una quimera», recorda el David. Ell pateix diplegia: una afectació motriu a les dues cames. «Estic més afectat que d’altres», explica. «Tinc malament les dues cames. Mai m’he plantejat jugar en un equip normalitzat. De petit veus el que hi ha, saps què pots fer i què no», admet.

L’esport, segons apunten des del Disport, és molt beneficiós per a les persones amb paràlisi cerebral en l’aspecte físic, per millorar la seva qualitat de vida. «És una eina de rehabilitació superbona. En l’aspecte físic i, sobretot, en el social. El futbol és una teràpia», assegura l’Aketza.

«Aquí tots som iguals, importants, una família en què tots ens ajudem i protegim», destaca remarcant la necessitat de protegir-se de l’exterior. I insisteix: «Aquí disfrutem, lluny del rebuig. No ho hem tingut fàcil en la vida». El seu pare recull el testimoni: «Estan acostumats a ser cuidats sempre, que sempre estiguin pendents d’ells. Aquí tenen l’oportunitat de cuidar els altres, nanos com ells. Això és important: senten que no sempre són els que han de ser assistits, que ells també poden aportar molt. Ser útils».

«Em sento realitzat»

El David, el porter, argumenta que «la victòria està molt bé, i sempre tindrem la medalla, però d’aquí 20 anys el que recordaré és que vaig ser un afortunat per tenir un espai per jugar a futbol». «Som uns afortunats», reitera el David, considerat jugador de classe 3, la més baixa: «Hi ha unes regles per equiparar discapacitats: tots els equips han de tenir un jugador com jo. Això et fa sentir igual que els altres». «Aquí em sento realitzat. Veus que tens un equip i set tios que sortiran i es trencaran la cara per tu», diu el David. Abans no ho havia sentit mai. «Aquí podem somiar», afegeix.

Per a ells, la gespa representa la felicitat. El carrer, la tristesa. La condescendència es clava com un punyal. «Fa mal. Fa mal», apunta l’Aketza amb cruesa. Parla el David: «Ja m’he acostumat, amb 28 anys, que els nens em mirin pel carrer. És normal. Però també em miren adults. Encara falta avançar molt a nivell d’inclusió». «La inclusió no s’ha de predicar, s’ha de practicar», reivindica el David, avorrit dels ‘ai, pobret’.

Esquivant obstacles

Notícies relacionades

El Tour s’estrena amb un esprint i molts candidats al groc

Esther, la ‘pencaire’ que lidera Espanya

Abans d’acomiadar-se, l’Iñaki, el tècnic, torna a agafar la paraula: «Estimen el que fan». «No volen transmetre llàstima ni pena. No volen ser més que ningú, però tampoc menys: simplement com els altres», emfatitza l’Iñaki. «Tota la vida han estat esquivant obstacles. Són experts en això. I en el futbol obliden el que els repeteix la societat: que han d’estar apartats», afirma.

Sospira. Agafa aire. I segueix: «Quan superes l’etapa de l’acceptació i assumeixes la situació dels teus fills, els veus patir. Són invisibles més vegades de les necessàries, i que trobin un lloc on ser feliços és una satisfacció tremenda». «Moltes vegades penses ‘hòstia, m’ha tocat a mi ser pare d’un nen discapacitat’, però aquí veus que no ets l’únic. I entens que en aquesta societat tots tenim alguna discapacitat, tot i que no sigui física», conclou l’Iñaki.