Claudio Bravo: «Al carrer, els nois grans em deien: 'Tu, a la porteria'»

Arriba al Camp Nou amb una llarga carrera a l'esquena. Amb 31 anys, i després d'haver-se consolidat a Anoeta, apareix Claudio Bravo, un meta xilè, nascut a Viluco, una «ciutat rural, de camp, de vinyes, de tot just 2.000 habitants» al sud de Santiago, la capital del país. Convertit ara en capità de la seva selecció en dos Mundials consecutius (Sud-àfrica 2010 i Brasil 2014), capità també de la Reial Societat (vuit anys, tres a Segona), digne hereu de la porteria d'Arconada i ara elegit com a successor de Víctor Valdés, «el millor porter de la història del Barça», com el va qualificar Xavi.

­-De Viluco al Camp Nou. ¿Sempre havia volgut ser porter?

 

-Al principi, no. A Xile, l'any escolar no és com aquí. És del març al desembre. I jo, que vaig néixer a l'abril, sempre era dels més petits. Al principi, com tots els nens, volia jugar al davant. A poc a poc, em vaig anar endarrerint. Primer, de davanter, després algun cop de defensa i, al final, de porter. Amb 11 o 12 anys sí que volia ser porter.

-¿Li agradava?

 

-A tots ens agrada més jugar de davanter. És lògic. Quan ets petit costa molt més ser porter. Et diverteixes menys, tot i que a mi m'agradava perquè sempre jugava amb nois molt més grans, el meu germà, els seus amics...

-El seu primer club va ser l'Acacias de Viluco.

 

-Sí, un club de barri. Vaig començar al carrer. Jugava amb els meus amics, amb el veí, però sempre al carrer. No hi havia cap més lloc. Fas un grupet, sempre més grans que jo, després te'n vas al club que tens més a prop. El normal, vaja. I crec que em vaig posar de porter perquè ells, els grans, em deien: 'Tu, a la porteria'. Ningú volia estar sota els pals, tots volien xutar i a mi m'entretenia jugar amb ells. Em feia molt feliç ser allà.

-¿La seva família encara hi és?

 

-Sí. No treballen en el tema agrícola, però encara són allà. El meu pare era transportista. Ha fet de tot. Ara amb la meva mare tenen un colmado on venen de tot. És una botigueta. Mai s'han volgut moure de Viluco. Ho hem intentat, els meus germans i jo, però no han volgut. És comprensible. Ells hi tenen la seva vida, les seves amistats, la seva gent, la seva terra... No hem pogut. La meva mare diu: '¿Què faré sola a casa..? Em moriré de pena. Aquí estic molt bé'. El meu pare, en canvi, sí que voldria. 'Ja no vull treballar més, aprofitem per viatjar una mica'. Però no hi ha manera... A més, crec que a ell també li faltaria la seva gent, aquella conversa diària.

-El seu pare va ser capital en la seva carrera esportiva. Sense ell no hi hauria arribat.

 

-I tant. De l'Acacias vaig passar al Colo-Colo, el club més popular de Xile, amb què somien tots els nens. Devia tenir 11 anys. Hi anàvem cada dia en cotxe. Gairebé 45 minuts per anar i 45 per tornar. No és la despesa sinó el temps que va invertir el meu pare i que va deixar de dedicar als meus germans. Jo era el més petit, sempre estava amb mi. No tinc gairebé records de jugar amb ells. Sempre estava amb el meu pare. Com que treballava, em deia: '¡Vine amb mi, puja al camió!' I ja m'hi tenies amb ell, transportant fruita o el que fos.

-¿I va pensar que hi arribaria?

 

-Era molt difícil. Cada estiu, quan tornava de vacances, em trobava 30 porters, tots més alts que jo, fent la prova al Colo-Colo. Tots volien prendre'm el lloc. Amb 11 anys, amb 12, amb 13, amb 14, així any rere any... I havies de demostrar que eres millor que ells. Al principi pensava: '¿Tots volen jugar de porter?'

-Fins que un dia el van voler fer fora del Colo-Colo.

 

-Sí. Era un partit de sub-14 contra la Universitat de Xile. Vaig sortir en una centrada, i al ser molt baixet, no vaig tocar bé la pilota i la jugada va acabar en gol. 'Al porteret aquest se l'ha de fer fora ja', li van dir al meu entrenador al final del partit. 'És molt petitó, ja no creixerà més'. En aquell moment el meu entrenador no em va dir res del comentari del directiu. Però sí que ho va fer al cap d'uns dies.

-¿I què va passar llavors?

 

-El meu entrenador es va enfadar i li va dir al directiu del Colo-Colo: 'Si ell se'n va, jo també'. Van ser uns dies molt durs. Jo vaig tornar a Viluco i em vaig tancar a casa. Em vaig sentir menyspreat. No volia jugar més a futbol. Però després em van venir a buscar perquè tornés. 'S'equivoquen, ell hi arribarà. Segur que hi arribarà', deia el meu entrenador. 'Serà el porter del club, de la selecció de Xile i acabarà a Europa'. I jo pensava: 'Però, què està dient! ¡Si només tinc 14 anys!' M'explicava que m'estava preparant per jugar a Europa i jo li deia: 'Primer hauria de jugar aquí, ¿no?'

-Aquell entrenador era Julio Rodríguez, ell li va canviar la vida.

-Sí, no va parar de barallar-se per mi amb els altres tècnics del club. Els altres no volien que el central o el lateral li passessin la pilota al porter perquè deien que això alentia el joc. I que el porter no havia de jugar amb els peus. Julio, sí. Julio insistia a treballar molt el joc amb els peus, demanava que el porter intervingués en el joc perquè el futbol anava en aquesta direcció. Ell havia fet cursos a Europa (va estar estudiant l'Ajax amb Frans Hoek, després va ser tècnic de porters del Barça, ara és al Manchester United amb Van Gaal) i no parava de demanar-m'ho. Era increïble, però estava segur que jo acabaria jugant a Europa.

-Aquell estiu va canviar tot.

-Va canviar perquè vaig tornar al Colo-Colo amb més centímetres del normal. '¿Però què t'han fet? ¿T'han ficat a la màquina del temps?', em deien els meus companys sorpresos. Vaig créixer, el meu procés de maduració es va fer més evident. I vaig debutar amb el primer equip del Colo-Colo. Tenia 16 anys. Amb 19, arran d'una lesió d'Eduardo Lobos, ja m'hi vaig quedar definitivament.

-¿Com controla els nervis?

 

-Bé. De nervis sempre n'hi ha. Si no seria per espantar-se. Has de sentir aquell pessigolleig que et fa estar viu, amb energia. Però una altra cosa és el que demostris. Sempre intento mostrar una tranquil·litat exterior. Has de sentir el pessigolleig, el formigueig. ¡Com pots no estar-ne, per exemple, si jugues a Maracaná davant gairebé 100.000 persones i la campiona del món! Tots els futbolistes necessitem tenir aquella adrenalina, és la nostra gasolina. I a sobre els porters som un món a part i molt diferent. Només els que hem estat sota els pals, ho sabem.

-I arriba a la Reial Societat

 

-Va ser Bakero qui m'hi va portar. ¿Com em va descobrir? Doncs no ho sé. L'hi heu de preguntar a ell, però sempre li estaré agraït. Després vaig estar, a més, un any sense jugar ni un sol minut a Segona. Era capità amb la meva selecció i no jugava al meu club. Va ser molt dur. Però em va servir per conèixer altres coses i veure de manera diferent el futbol. Veure un entrenador que només es preocupa dels 11 que juguen i no de la resta. Havia d'ajudar els meus companys i fer aquell rol, no podia fer mala cara cada dia. M'entrenava sabent que no jugaria gens. Això em va ajudar molt a créixer.

-¿És un boig del futbol? ¿Estudia molt els davanters? ?

 

-Boig en el sentit de preocupar-me de la meva feina, sí, perquè la teva dedicació t'ajuda a ser millor. Però no boig en el sentit de no diferenciar la feina del temps lliure. Quan arribo a casa, no sé si fan un partit per televisió, no em poso a veure'l. Prefereixo veure una pel·lícula amb els meus fills o ajudar-los a fer els deures. Aquestes coses crec que les tinc ben separades.

—I ha acabat rebent la trucada del Barça...

-Sí, la felicitat és tremenda. A la primera que l'hi vaig dir va ser la meva dona i aquella nit no va dormir. El tema es va tancar durant el Mundial. El cos em demanava obrir una ampolla de xampany. Però no podia. Havia d'estar tranquil perquè estàvem jugant, tot i que penses en el que t'espera. ¿I saben què ens va portar més feina? Buscar col·legi, que era molt important. I no és fàcil fer-hi entrar tres nens quan tothom és de vacances. Però ja està i ara estem tranquils, i feliços, molt feliços.

-La porteria de la Reial no és fàcil. Quan va arribar tothom li parlava d'Ar­conada.

-El primer dia que vaig arribar em van dir: '¿Saps qui va jugar en aquesta porteria? ¿Has sentit parlar d'Arconada? ¿Saps com és de difícil ser porter de la Reial? ¿Saps què representa?' I sí, de seguida, t'adones del que significa. I el mateix passa aquí amb Valdés. Saps on arribes, el que representa, els porters que han passat per aquí... Però no m'afecta. M'ho prenc com el primer dia que vaig arribar a Europa: com un desafiament, un repte, que em motiva molt perquè jo també vinc a mostrar la meva ànima i la meva vàlua. És el que em va passar a la Reial. Volia deixar empremta, deixar el meu nom. Vaig arribar com un desconegut perquè la Lliga xilena no la coneixia ningú. L'únic que va confiar en mi i va veure el meu potencial va ser Bakero.

-Ara competeix amb Ter Stegen i Masip i contra el record de Valdés.

Notícies relacionades

Som de mar

El Barça vol el seu desè títol coper, a l’avantsala de la final de Bilbao

 

-Un ja sap la classe de porter que és Valdés, les grans coses que ha fet. Ha sigut capaç d'estar-hi molts anys i això no és gens fàcil. Però la meva idea és la mateixa que a la Reial. Vull jugar cada partit, i m'entreno per fer-ho no per quedar-me a la banqueta o a la grada. I pensar en algú com Valdés o en els companys que tinc és la millor motivació per lluitar.