Jugant per l'esquerra

Hi ha jugadors que, siguin porters, defenses, mitjos o davanters, no tenen inconvenient a mostrar que la seva posició a la vida és a l¿extrem. Mentre que la majoria de futbolistes prefereixen tirar pilotes fora sobre qüestions polítiques, ells exhibeixen orgullosos les seves conviccions d¿extrema esquerra o extrema dreta.

Hi ha un futbol d'esquerra i un altre de dreta. Els més generosos, els més artistes, els més cultes sempre van ser d'esquerra, sempre van estar més a prop meu que això altre, el mercat. Un futbol generós, obert, compromès amb la gent, l'orgull de la representativitat, l'orgull de la pertinença... tot això que pregono em sona més a l'esquerra que a la dreta. Després hi ha un altre futbol, al qual no li importa la gent, només li interessa el resultat». Així entén el futbol i la vida el tècnic César Luis Menotti.

Però declarar-se d'esquerres no sempre ha estat fàcil i menys a l'Espanya franquista, com ho van comprovar els exmadridistes Pahiño i Paul Breitner. «Ser roig em va impedir anar al Mundial del Brasil el 1950. T'ho havies d'empassar i havies de tenir influències perquè, a més, no et passés res», explicava el desaparegut Pahiño, apartat per llegir Tolstoi i Dostoievski. «No tinc odi a ningú, però els feixistes em feien fàstic», deixava anar el setè golejador de la Lliga fins a la setmana passada, quan va ser superat pel coet Messi. Breitner va aterrar a Madrid el 1974 després de marcar el gol que va donar a Alemanya el Mundial davant la taronja mecànica de Cruyff. Però al Kaiser Roig, maoista que admirava Ho Chi Minh i el Che Guevara, amb prou feines se li van veure tres anys els cabells afro per la Castellana. La seva ideologia no casava amb el tardofranquisme i el club es va desfer d'ell al considerar-lo un «jugador conflictiu».

El puny aixecat de Sócrates

La mateixa barba, cabells arrissats indomables i ideals comunistes adornaven el cap de Sócrates. «Si la gent no té el poder de dir les coses, llavors jo les dic per ells», deia el Doctor, cara visible de la democràcia corinthina. El règim assembleari del club brasiler era un símbol de resistència contra la dictadura militar que va regir durant dues dècades (1964-1985) la meca del futbol. Aquell jugador únic, que tirava els penals de taló i celebrava els seus gols amb el puny aixecat, li va posar Fidel a un dels seus fills en homenatge a Castro. «L'ideal seria un socialisme perfecte en què tots els homes tinguin els mateixos drets i els mateixos deures. Una concepció del món sense poder».

El somni comunista també va seduir un altre Pelusa. Maradona, rebel etern, és un devot del règim castrista, fins al punt de portar Fidel tatuat a la cama esquerra i el Che Guevara al braç dret. «Han dit que el meu suport al Che no coincideix amb un futbolista milionari. Però no sempre he sigut un futbolista milionari i mantinc les meves creences i els meus herois», reconeixia Cristiano Lucarelli. El punta va celebrar un gol amb la selecció sub-21 italiana mostrant una samarreta amb la cara del Che i aixecant el puny. El càstig, ser expulsat de la selecció i no tornar a ser convocat fins a vuit anys després. «Hi ha jugadors que es gasten milions en iots o Ferraris. Jo m'he comprat la samarreta del Liorna», afirmava el golejador (retirat a l'estiu), ídol del Liorna, bressol del Partit Comunista italià i del club més roig del país.

Però si hi ha un equip roig per antonomàsia és el Sant Pauli. El club del barri obrer d'Hamburg es declara antifeixista en els seus estatuts i va ser el primer equip alemany a prohibir la simbologia nazi al seu estadi. Deniz Naki, alemany de pares turcs, va demostrar la seva identificació amb els colors quan, al camp del Hansa Rostock, va celebrar un gol al fons dels ultres locals (de tendència feixista) fent el senyal de tallar-los el coll. Al final del partit , va clavar a la gespa una bandera del Sant Pauli.

Notícies relacionades

Jugant per la dreta

Del Toro clava un bon cop al Giro després d’una caiguda

Molts futbolistes han recolzat l'esquerra abertzale en el conflicte basc. Els lleons Endika i Iribar van ser membres de la Mesa Nacional de HB i Sarriegi, ex jugador de la Reial i de l'Eibar, va ser detingut l'abril del 2010 per la Guàrdia Civil per presumpta relació amb ETA i no va ser posat en llibertat sota fiança fins al desembre d'aquell any.

Sent jugador del Barça, Oleguer va escriure un article denunciant la condemna a l'etarra Iñaki de Juana Chaos. En les últimes eleccions, l'exblaugrana es va presentar a la llista de les CUP. El defensa va renunciar a jugar amb Espanya, igual que el gallec Nacho, del Compostel·la, o Inaxio Kortabarria, capità de la Reial, que va guanyar les Lligues del 1981 i el 1982. Com Oleguer, Javi Poves està molt vinculat al moviment okupa. Exjugador de l'Atlètic i de l'Sporting, va penjar les botes als 25 anys per les seves conviccions polítiques. «El futbol professional és només diners i corrupció. És capitalisme, i el capitalisme és mort. No vull estar en un sistema que es basa a guanyar diners gràcies a la mort d'altres».