Sentir-se català depèn d'un mateix

Sóc professora de català d'un institut de Salt on la majoria de l'alumnat són catalans fills d'immigrants. En una tutoria, una alumna negra em va fer una reflexió que em va arribar al cor.

Em va dir: "Malgrat dirigir-me jo en català, una vegada i una altra he vist com persones catalanoparlants se'm dirigeixen sempre en castellà... El que em sembla més trist encara és que molts d'ells, a sobre, tenen un nivell de castellà lamentable i se'ls veu clarament que són catalanoparlants... Jo sóc negra, però sóc catalana, he nascut aquí, a Salt! Però sóc estrangera als ulls dels altres, sóc una catalana invisible".

Una altra alumna m'explica que quan era petita anava a l'escola, vivia al seu món i no veia diferències. Però en fer-se gran, explica que es va començar a adonar que se la tractava de manera diferent que a les seves amigues blanques. Quan li pregunten d'on és, ella els diu que és de Salt, i aleshores li pregunten: «I els teus pares d'on són?» Diu que llavors és quan ha de dir que són de Mali, però que ella no hi ha anat mai, a Mali, no en sap res, d'aquest país. Explica que se sent catalana... però catalana de segona quan li passen aquestes coses.

Jo només vaig saber dir-los que néixer als Països Catalans tampoc no és una afirmació gaire científica: això deixaria fora Jaume I (Montpeller), Àngel Guimerà (Canàries) o Raül Romeva (Madrid) i altres centenars de milers nascuts fora d'aquí i que se senten i, per tant, són també catalans. Els vaig dir que sentir-se català depèn d'un mateix. I que el futur del català depèn de tots.

La llengua és la pàtria, és el que ens identifica i ens descriu, no la raça ni la religió... quan una persona fa seva la llengua catalana, deixa de ser forastera a Catalunya.

Veure com assentien em va fer sentir bé!