No hem de fer bandera del dolor ni de la tristor

En els darrers dies i setmanes hem estat sotmesos al degoteig constant de la presència a mitjans de comunicació catalans de fills, filles i familiars en general dels polítics independentistes que es troben a la presó i/o fugits de la justícia.

Deixant de banda el dubtós valor periodístic d'entrevistar en prime time i a una televisió pública els familiars de polítics que, presuntament, han violat la llei, ens hauríem de preguntar si la duresa de les situacions personals (que ningú nega) aporta alguna cosa de valor al debat polític, més enllà de la lluita per l'audiència pròpia de la premsa groga.

Ens hauríem de preguntar si escau una reflexió conjunta sobre el que els mitjans, en molts casos públics, ens distribueixen. I sobre què estariem dient si Telemadrid entrevistés en horari de màxima audiència els familiars de Cristina Cifuentes o de Luis Bárcenas, que, imagino, no deuen estar passant pel seu millor moment.

És alarmant que TV-3 hagi passat de ser "la nostra, la teva, la de tots" a ser el nostre propi El cascabel al gato.

Em pregunto si TV-3 considera que té algun tipus de valor periodístic entrevistar als fills de famílies de Badia del Vallès, que mentre s'aprobava la Declaració Unilateral d'Independència el dia 27 d'octubre pensàven que havien de marxar de casa seva i abandonar Catalunya. Em pregunto si consideren interessant entrevistar les mares dels joves marcats i assetjats als instituts per les seves idees o per militar a determinats partits polítics. O als familiars de regidors, alcaldes i càrrecs diversos dels partits les sigles dels quals apareixen escrites a ninots penjats del coll a carreteres catalanes. Aquest dolor no interessa. Aquest dolor no suma a la causa. Aquest dolor no apareix. Però aquest dolor existeix.

Estem sotmesos al degoteig constant d'entrevistes, cartes i tuits ensalçant la dignitat (quanta dignitat!) de certs polítics i els seus familiars, però ens hem oblidat de la dignitat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Té dignitat l'avi que espera tirat en una llitera a un passadís durant deu hores a que el visiti un metge als nostres hospitals públics. Tenen dignitat les nostres mestres que amb el seu esforç i cap suport públic tiren endavant aules d'escoles públiques massificades i d'escoles bressol a les que la Generalitat no els paga el que els deu. Tenen dignitat. Tenen dignitat els i les joves catalans que esperen a l'estranger una oportunitat per poder tornar a casa davant un Govern que els ha donat l'esquena durant els darrers cinc anys bloquejant els recursos de la Garantia Juvenil.

Com a societat tenim el deure de no agitar ni fer banderes del dolor humà ni de la tristor personal que podem trobar arreu del territori i de sensibilitats molt diverses. I ens correspon a qui estem en política de separar el que és personal del que son les accions executades durant l'exercici del càrrec públic i les conseqüències que se'n deriven. Només així podem construir propostes alternatives lliures de dolor, rancúnia i odi, i avançar cap a un futur de convivència i reconciliació on tots i totes hi tinguem cabuda.