"L'agricultura és el cor de la nostra economia"

Murs i cadenes físiques i mentals existeixen en economia, agricultura i medi ambient. A banda de l’egoisme ara imperant, existeix una harmonia universal on tot acte té conseqüències i el què passa a qualsevol lloc repercuteix als altres. Les cadenes alimentàries, un ecosistema... Són exemples de què, en trencar-se un esglaó, tota la cadena queda afectada.

Ho demostra el progressiu empobriment d’una pagesia indignada amb l’avarícia de certs sectors intermediaris de la gran distribució que fan malbé la cadena entre el sector primari i el consum imposant preus molt per sota dels costos de producció. Però ens reiteren que som a un sistema de ‘lliure mercat’ on qualsevol demanda de preus justos es considera ‘marxisme perillós’.

L’agricultura és el cor de la nostra economia i representant de l’Espanya (i la Catalunya) buida, ara emmalaltida amb risc d‘infart econòmic. Entre les causes trobem l’abandó governamental de la part ‘darrera’ del país (i la que ens alimenta), la inseguretat davant la delinqüència, la pèrdua de sobirania alimentària, etcètera. Per compromís territorial cal una regulació a preus justos per tothom, fomentar consum i negocis locals de kilòmetre 0, recuperar la nostra sobirania nacional i alimentària, una major presència policial amb la recuperació i regulació efectiva de la figura dels sometents, etcètera.

Si hienes i voltors ocupen l’últim esglaó de la cadena alimentària al medi ambient, quines raons podem donar al final de la cadena alimentària quan una altra mena de ‘hienes’ i ‘voltors’ en forma de sectors polítics, que mai han mirat de defensar el camp, volen acaparar les protestes per arrencar vots? Ara el verd color de l’esperança s’obre camí en forma de llaç demanant preus justos per l’agricultura i amb més tractors trepitjaran l’asfalt. Perquè ho mereixen.

Fent cadenes de favors i cuidant totes les cadenes alimentàries potser podrem trencar altres cadenes i presons sense parets, incloent les cadenes de l’odi; cadascú amb llibertat de carregar-les mentre no obligui a carregar-les a l’altra gent. Veurem.