Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

El Primavera Sound va perdre l'any passat Shellac, grup bandera i única constant durant molts anys en una programació sempre canviant, i, doble drama, s'ha quedat aquest any sense l'Auditori del Fòrum, joia de la corona i escenari emblemàtic que s'havia convertit en sinònim de les grans gestes i concerts memorables. ¿L'homenatge sentit a Big Star? ¿El renaixement de Dexys? ¿La insòlita proximitat de Portishead? ¿L'exhibició de Mavis Staples? ¿My Bloody Valentine en mode Manowar? Tot va succeir allà, en el coquetó edifici triangular de Jacques Herzog i Pierre de Meuron que, coses de l'agenda congressual, ha caigut aquest any de la programació del festival.

L'any que ve tornarà. Així que res greu. O potser sí. Perquè mentre que el de Shellac ja es va resoldre l'any passat dedicant-li un escenari a Steve Albini, mort pocs dies abans, i estrenat l'últim disc del trio de Chicago a la mateixa hora a la qual hauria d'haver actuat al festival, substituir l'Auditori ha estat una mica més complicat: perfil discret i programació de mínims a l'hora de l'aperitiu -horari mediterrani, s'entén; entre la una i les quatre- a les sales Apolo i Paral·lel 62. Sí, a l'altra punta de la ciutat. Literalment: 6,5 quilòmetres en línia recta, gairebé 40 minuts en transport públic, com va informar una parella italiana que s'havia despintat i havia acabat al Fòrum.

¿Suficient com per desanimar els assistents més matinadors? Res d'això. Allà estaven tots com un clau a la una del migdia, donant la volta a la illa del Paral·lel 62 en una cua que riu-te'n de les que es muntaven a les portes de l'Auditori. La cosa anava amb retard, mitja horeta llarga, però dins esperava Kali Malone, organista 'cum laude' i prestidigitador del drone premut 'ad eternum'.

Notícies relacionades

Sophie White, terror i malaltia mental

Quan dir la teva veritat es converteix en càstig

Amb la mudança, asseguren des de l'organització, es busca preservar els "concerts en distàncies curtes en un context inusual dins d'un festival", una màxima que encaixa a la perfecció amb el de Malone. A saber: òrgans processats, 'loops' cruixents i distorsions de les que travessen l'estern. Una inquietant cerimònia de soroll atonal caient en cascada des de l'escenari. Hipnosi col·lectiva i banda sonora com d'apocalipsi a càmera lenta. El normal per a un dijous a l'hora del vermut, vaja.

La gent no és que no es mogués, és que tot just parpellejava. L'embús sonor seguia amb Moritz Von Oswald i el seu intrèpid 'Silencio', però els plats forts arribaran a partir del divendres, amb Cat Power cantant-li a Bob Dylan i Salif Keita exhumant la millor tradició africana. Val, no és l'Auditori, però com a pedaç temporal no està malament.