La feina més desagraïda del món: professor de secundària

Vaig estudiar tot el meu ensenyament, des dels 5 fins als 18 anys, a la mateixa escola, Nostra Senyora Escola Pia, Barcelona. Vaig tenir el plaer de tenir molt bon professorat i fins i tot em van donar la vocació que tinc. De jovenet volia ser com els meus professors que admirava. Eren altres temps, primer ells eren màxima autoritat que per sort no vaig patir cap càstig físic (alguns dels meus germans, sí). Parlo de l'època del franquisme fins a l'arribada de la democràcia. Tot i l'eliminació d'aquestes mesures, inapropiades avui dia, qualsevol membre educatiu era tractat amb respecte pels pupils i per les famílies.

Quan vaig començar a treballar a Ensenyament, any 2001 (quina odissea!), ja era una altra època i em vaig adonar que la figura del professor era molt diferent. I curs darrere curs anava empitjorant la seva autoritat. Fins a arribar a avui dia, on preval més la paraula d'un alumne que la d'un cos docent.

He arribat a aquesta conclusió, primer incrèdul, després resignat i ara indignat. El fet és que l'ensenyament públic a casa nostra està dictat per una premissa establerta: que no hi hagi cap problema. I què pot ser-ho? Primer, una queixa de l'alumnat, encara que sigui gens argumentada. Les directives volen solucionar-ho ràpidament perquè no arribi a la segona fase: que arribi a l'oïda dels familiars. Llavors el problema s'agreuja i els familiars es poden queixar a les directives. Fins al punt que s'arribi a la tercera fase i fatídica: que arribi a inspecció, cosa que comportaria molt mala imatge pel centre.

En resum, tots els centres educatius públics on he treballat funcionen així: manca validesa de la paraula del professorat i es protegeix la imatge i el prestigi del nom del centre per damunt de la desacreditació de l'autoritat i la certesa del bon nom de qualsevol docent, enfront de la difamació, la mentida de qualsevol membre de l'alumnat.

Tot això encara és pitjor si el professorat és interí o substitut. Ja és l'últim escalafó. Com antigament deien a la 'mili': no és ni soldat (funcionari), encara no ha fet ni la 'jura de la bandera'. I més encara, que hom pateixi mobbing (assetjament laboral) o bullying (assetjament per part de la quitxalla). Llavors, ja és per plegar veles.