"M'estimo Barcelona, però ja no puc més de sentir-me estranger a casa meva"

Fa quatre anys i mig que vivim amb la meva parella a la Rambla del Poblenou. Vam agafar un pis de lloguer per 1.200 euros mensuals. Ens semblava una bona aposta. El barri tenia vida, i nosaltres volíem fer arrels a Barcelona. Però el que ens vam trobar amb el temps va ser una altra cosa.

Les nits es van començar a omplir de soroll: turistes borratxos, baralles, crits, música… I nosaltres, a dins del pis, sense poder descansar. El problema no era puntual. Era cada dia. I això ens ha anat trencant per dins: insomni, discussions, malestar, esgotament.

El barri també ha canviat. Han desaparegut comerços de tota la vida. Al seu lloc, 'brunchs', franquícies, supermercats 24 hores. Just davant de casa nostra n'hi ha un, amb unes llums tan potents que tenim el menjador il·luminat com si fossin les dues del migdia totes les hores que està obert. Cada nit és igual. I a dins, alcohol venut sense cap control, alimentant encara més el turisme de borratxera que ens envolta.

Un detall petit però revelador: al pipicà, ja no et parlen en català ni castellà. Et parlen directament en anglès. Com si tu fossis el que està de pas. I el més surrealista ha estat rebre la trucada de la immobiliària: els propietaris volen vendre el pis per 650.000 euros. Un pis de 70 m². Una broma.

Acabem de fer aquesta setmana una reserva d'un pis al Masnou. Allà, almenys, hem sentit silenci. Hem respirat. Hem descobert que potser sí que hi ha una altra manera de viure. M’estimo Barcelona. Sempre l’he estimada. Però me n’he anat adonant que ens ha anat fent fora a poc a poc. I no només amb el soroll o la gentrificació, sinó amb una cosa més profunda: una ciutat que et fa sentir estranger a casa teva.

El més trist de tot és que, després de tot això, m’he descobert amb una emoció que mai hauria imaginat: turismofòbia. No és racional. Però és el que et queda després d’anys de no poder descansar, de veure la ciutat girada d’esquena als que hi viuen. I ara, mentre Barcelona expulsa el seu veïnat de sempre, el govern del PSC anuncia que ampliarà l’aeroport per rebre encara més turistes. Quan el problema ja no és que no hi càpiguen, és que ja no hi cabem nosaltres.

Barcelona no s’ha mort. Però ja no ens deixa viure-hi.