Els 'Partits de la ràbia': Quina tristor!

A l'Estat espanyol ha sorgit -nascuda a Catalunya, contra tot allò pacíficament català- una agrupació política que puja i baixa molt segons el vent que bufa, segons la moda: Ciudadanos. És una opció inestable, com molts dels populismes. Viuen en tensió i oscil·len a les urnes i a les enquestes, segons l'agressivitat dels seus tuits i amenaces. La gent s'hi apunta per interès i se'n va fastiguejada. És un negoci més, una mena de start up, però en el terreny del poder. I està ple de misteris: qui els finança realment? De qui són servents?

Constatem objectivament que, de lleis o d'accions per al bé comú no n'han dut a terme ni una, enlloc, que se sàpiga.

Després d'analitzar els programes i els estirabots d'Arrimadas i Rivera -carnassa ideal per a la teleporqueria- he entès dues coses: la primera, que defensen servilment els oligopolis de l'Estat, la púrria financera i els poders fàctics del passat; i la segona, que s'apropien d'un sentiment humà de segona categoria però emocionalment eficaç: la ràbia.

Ciudadanos és el partit de la ràbia i dels rabiosos, em sembla. Els diccionaris diuen que "ràbia" -a part d'una malaltia, ben trista- és una emoció bàsica que lluita contra allò que trobem indignant, que concentra l'atenció en un sol objectiu i ens posa en estat d'alerta extrema. Es distingeix de la por perquè -en lloc de fugir- indueix a l'atac. Reprimir-la pot comportar problemes psicològics.

Ja ho tenim: amenaçar, insultar, malpensar. Externament es percep quan els músculs del cos es posen en tensió i s'accelera el ritme cardíac; hi ha canvis hormonals que en poden ser la causa.

Breument: cal anar amb compte, però jo no en tinc por. Les propostes pacífiques i serenes són lícites; llàstima d'aquells que, per sentir-se vius, necessiten enemics a batre, sempre: quina tristor aquests "partits de la ràbia".