"A propòsit del desallotjament de Badalona"

Arribar a casa, parar taula, engegar la televisió i que, de sobte, se’t treguin les ganes de sopar. Això és exactament el que em va passar ahir al vespre. Les imatges del desallotjament de més de 200 persones a Badalona em van obligar a aturar-me i pensar. Estem en ple desembre. Jo, aquesta nit dormiré en un llit amb llençols nets, amb calefacció i sense por de passar fred ni gana. Però avui, a Badalona, centenars de persones no tindran aquesta certesa. I aquest contrast, tan cru com injust, diu molt de nosaltres com a societat.

Més enllà dels nostres orígens, de la identitat personal o política, de la llengua que parlem o del partit que votem, hi ha uns drets bàsics que haurien de ser inqüestionables pel simple fet de ser persones. El dret a un sostre, a la dignitat i a la protecció no hauria de dependre de cap etiqueta. Vivim envoltats de notícies de guerres llunyanes, de conflictes internacionals, de líders que juguen a la geopolítica com si fos un espectacle.

Tot això, sovint, ens queda lluny. Però Badalona no és lluny. Badalona és aquí. És casa nostra. Aquella ciutat que Joan Manuel Serrat cantava com “tan bonica”, avui ens interpel·la amb una realitat molt menys amable. I no, el problema no és Badalona. El problema és que no s’hi respecten els drets de tothom per igual. Els drets humans es proclamen, però no sempre s’apliquen. Ens hem acostumat massa a mirar cap a una altra banda.

"Així va el món", diem. Així va Catalunya. Però potser el que cal és preguntar-nos si aquest “així va” no és, en realitat, una renúncia col·lectiva. Perquè és difícil -si no impossible- aspirar a la felicitat en un món que normalitza la injustícia.