"En algun moment hauré de fer el dol"

En tot feminicidi no hi ha una única víctima. El cercle de les dones assassinades també rep les conseqüències del delicte. Són persones que es mantenen en l’anonimat malgrat les seqüeles que pateixen. Les entrevistes confirmen el que assenyalen les expertes: és molt difícil detectar la realitat de la violència. Com afirma Elena Garrido, psicòloga forense: "Tot i que hi hagués indicis de violència no es pot presagiar el grau de maldat al qual es pot arribar". De fet, la majoria de familiars no havien interpretat la violència masclista que patien les dones assassinades. Uns perquè "de portes endins era un i el contrari de portes enfora", i d’altres perquè en el moment havien integrat la violència com una manera lògica de relacionar-se. Així ho confirma Andrea García, cap de la Unitat Central d’Atenció a Víctimes dels Mossos d’Esquadra: "És difícil preveure que aquelles discussions poden acabar en homicidi perquè, tot i que l’entorn ho sàpiga, estaven normalitzades".

El Jan, fill de la Montserrat, assassinada per la seva exparella, no recorda escenes explícites de violència, però sí que "les bronques eren constants". Assenyala una situació que el va alertar, quan en una discussió l’agressor va dir a la seva mare: "¿Com t’atreveixes a dir-me això si saps que tinc una arma a casa?". La Judith tampoc recorda violència explícita, tot i que explica com la seva mare, l’Anna Maria, s’havia anat encongint i "sempre caminava darrere d’ell, amb el cap baix i sense saludar les amigues". La Sofía, assassinada per la seva parella, va deixar d’acudir a trobades familiars perquè "es va anar aïllant", assegura la seva neboda Karla María, que va presenciar el feminicidi. L’aïllament va anar acompanyat d’un canvi en el seu vestuari. Tot i així, afegeix la Karla María, "mai hauria imaginat una cosa així".

Sense preveure el possible final, feia anys que el Jan i una de les seves germanes aconsellaven la seva mare que se separés. Ella no ho va fer fins al 2023. El Josep, policia retirat, la va matar d’un tret. "Ell sabia com matar-la –diu el Jan–. Tot i que la meva mare era una dona de caràcter, no crec que aquell dia tingués temps d’enfrontar-s’hi". La Judith també havia demanat a la seva mare que se separés. El cos de l’Anna Maria va ser trobat en un contenidor i, en aquests moments, a l’espera que se celebri el judici, hi ha dos homes encausats.

La violència psicològica

Per poder detectar situacions de violència i deixar de pensar que només la violència física pot conduir al feminicidi, les expertes reclamen més formació i informació. "La violència psicològica està molt subestimada malgrat que pot acabar en feminicidi", apunta l’advocada Esther García. L’agent Neli Arévalo, del Grup d’Atenció a la Víctima dels Mossos d’Esquadra de Salou (Tarragonès), afirma que en tots els casos que ha atès en 10 anys només la violència psicològica hi és sempre present.

La Sofía, explica la seva neboda, "sabia el que era la violència masclista i coneixia els recursos d’ajuda a dones, però no va fer res". Aquest perfil encaixa amb el cicle de la violència: "És freqüent que les dones no percebin que són dins d’aquest cicle, negant i minimitzant la violència", diuen les psicòlogues.

També és cert que el cercle de violència fa que la majoria de les dones ho visquin en soledat. D’altres li resten importància i intenten solucionar-ho, com feia la Montserrat, que va aconsellar a la seva parella que anés a teràpia. Aquest tractament va durar poc perquè, diu el Jan, "¿qui li havia de dir a ell què havia de fer?". I com sol passar, després de l’augment de la tensió arriba la conciliació: l’agressor inicia conductes compensatòries. La Sofía vivia això: després de la violència psicològica, de l’aïllament, de la intimidació, arribava la lluna de mel. La relació de la Montserrat també seguia aquest patró. "Era una muntanya russa constant i quan estaven a dalt de tot, ella deia que dubtava que trobés un home que la pogués fer sentir tan feliç", explica el Jan.

Sortir del cercle de la violència no és fàcil i denunciar, encara menys. Cap de les dones d’aquest reportatge havia denunciat l’agressor. Les dades oficials apunten que només el 23% ho fa. Per a Rubén Sánchez, psicòleg d’atenció a víctimes, és lògic que existeixi infradenúncia perquè "es pot estar en un risc altíssim, normalitzar-ho i negar-ho perquè l’agressor ja s’ha encarregat de dominar-la i aïllar-la".

El baix percentatge de denúncies també tenen a veure amb la desconfiança en el sistema, explica la cap de la Unitat d’Atenció a Víctimes dels Mossos: "Moltes vegades pegar a una dona té unes conseqüències irrisòries i ningú t’assegura que la denúncia evitarà que aquest home torni a maltractar-te". "Tinc la impressió, no la certesa, que a moltes víctimes no els compensa, ni obtenint una sentència condemnatòria", afirma la jutge Carla Vallejo, que defineix el periple de la denúncia com el pas per "un infern" amb retards injustificats i procediments que poden allargar-se "mesos i anys".

Les afectacions psicològiques en els familiars són molt diverses. En primer lloc, hi ha un sentiment d’incredulitat perquè, segons explica Núria Becerra, coordinadora tècnica del Servei d’Intervenció en Crisi (SIC) de la Generalitat, "fins i tot quan el feminicidi està confirmat, necessiten un temps per integrar que aquella persona amb qui has celebrat el Nadal ha pogut assassinar".

Notícies relacionades

Joan Roig, d’Alcanar, primer alcalde que dimiteix pel canvi climàtic

Més de la meitat de les glaceres dels Alps estan en risc de desaparèixer

Les psicòlogues que realitzen la primera atenció als familiars detecten dues reaccions. Alguns presenten una hiperactivació "amb expressió de ràbia, por i odi molt elevats, i aquesta és una reacció sana i adaptativa", explica Becerra. En altres casos és necessari treballar la hipoactivació de qui no "s’ho creu, que parla de la víctima com si encara hagués de tornar". Aquesta hipoactivació és, segons les psicòlogues, més difícil d’afrontar per la desconnexió i dissociació que presenten.

També és difícil treballar el sentiment de culpa dels familiars: "Jo pensava que si no me n’hagués anat de casa res d’això hauria passat i que ella estava morta per culpa meva", diu la Judith. Per a ella també va ser molt difícil expressar el que sentia: "Em vaig tancar, la gent intentava parlar amb mi i jo no parlava". Hi ha persones que, com la Kenia, la mare de la Dulce María, viuen en un procés dissociatiu des del feminicidi. Ella està seguint teràpia i la psicòloga li diu que està "desconnectada, que no es permet sentir el dolor". Ella li dona la raó, però té por del que pugui arribar a fer: "En algun moment hauré de plorar-la, hauré de fer el ççduelççdolçç, però també sé que si ho faig me n’aniré amb ella. No vull viure aquest dolor insuportable".