"Al teatre, el mòbil s'ha d'apagar, per respecte als actors i als espectadors"

Vaig anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure 'La corona d'espines', de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Xavier Albertí. Una obra escrita en vers -aquest codi preciós que demana atenció, silenci i enginy- dita amb una naturalitat admirable per tot el repartiment, amb una menció especial a Àngels Gonyalons. El vers en català és una autèntica oda a la riquesa de la nostra llengua, i resulta especialment emocionant comprovar com una obra de 1930 pot resultar-nos actual.

Tot això, però, va quedar greument malmès per una banda sonora inesperada: mòbils sonant sense descans i una col·lecció de tossits digna d’una sala d’espera d’un CAP. És de coneixement universal que, al teatre, el mòbil s’ha d’apagar. Si algú no sap com fer-ho, potser hauria de deixar el telèfon a casa o enterrar-lo sota terra, per seguretat col·lectiva.

Entrar a un teatre és, per a mi, entrar en un espai sagrat. Els actors defensen una història amb totes les seves energies, i el mínim que podem fer és no sabotejar-los amb alarmes i notificacions. Apagar el mòbil també és un acte de respecte cap als altres espectadors, alguns dels quals patim de valent cada cop que se sent un so inesperat.

Jo mateixa em deixo el mòbil apagat a la falda tota la funció, per pur pànic que s’activi sol. No demano tant. Amb una mica d’aquesta consideració, potser el teatre tornaria a ser un lloc on, a més d’escoltar paraules, també es pugui escoltar el silenci.