"I ara què?": Cap solució sembla factible davant la sentència del procés

I ara què? Suposo que és una pregunta que ens fem molts, d'una banda i de l'altra. La sentència del 'procés', com la mort d'algú estimat, no per esperada ens provoca menys desencís, però el que no podem dir és que no ho esperàvem. Vaja, jo almenys no tenia cap dubte des d'un primer moment que hi hauria una sentència condemnatòria, tenint en compte les ànsies de revenja d'un Estat infinitament més fort. 

L'odi acumulat envers la meitat de la població de Catalunya està emparat per la inacció de les postures oficials de la comunitat internacional, que de manera vergonyosa segueixen titllant d'assumpte exclusivament intern tot el que està passant.

I ara què?, em torno a preguntar. M'agradaria que algú em donés una resposta. Però no una resposta només ideològica en un sentit o l'altre, sinó una resposta pragmàtica de veritat. És imperiós que d'alguna manera es baixi el clima de tensió acumulat, però és evident que des de les postures actuals és impossible. 

Tothom apel·la al diàleg, però aquest ha de tenir substància, perquè si el diàleg per uns té la línia vermella de l'ordenament jurídic espanyol i per altres només hi ha l'opció del referèndum -que els primers no pensen permetre sota cap circumstància-, doncs tenim un greu problema d'enteniment.

És evident que res farà canviar ni les idees, ni els sentiments, ni les emocions. Un espanyol constitucionalista sempre ho serà i un català de la ceba també, per molts arguments que expressin tots plegats i que la judicialització de les ideologies esdevenint condemnes de presó és obvi que no farà canviar el parer de ningú.

Dit això, i partint d'extrems en principi irreconciliables, ambdues parts haurien de ser conscients que el problema no s'arreglarà ni a garrotades ni volent esgrimir per sobre de tot la legalitat vigent. I si no som capaços d'arribar a un acord doncs sempre ens quedarà el psicoanalista, tot i que potser acabaríem uns i altres en una habitació encoixinada i amb camises de força, no fos cas que prenguéssim mal.