Horacio Curti: "Vaig començar a tocar i alguna cosa em va fer sentir com a casa"

Aquesta és una invitació a abaixar el volum de l’intel·lecte i deixar-se portar per la història d’Horacio Curti (Buenos Aires, 1968), mestre de shakuhachi, la flauta tradicional del Japó. Un relat cuinat a foc lent a base de bambú, estampes quotidianes japoneses i monjos zen.

Tocava el saxo, que té més de 20 claus, i es va passar a una flauta de bambú, amb només cinc forats.  

Quan vaig començar a tocar el shakuhachi hi va haver alguna cosa que em va fer sentir com a casa i això mai em va passar amb el saxo. Crec que en part té a veure que té molt poca cosa; menys és millor.

¿On el va escoltar per primera vegada?

Fa 20 anys vaig sortir de Buenos Aires per anar de vacances a Nova York, però en lloc de tornar a casa vaig prosseguir el viatge cap a l’Índia. Anàvem amb la meva parella rumb a Ladakh, un lloc increïble a l’Himàlaia, quan el vaig escoltar. Em va fascinar la quantitat de sons que li pots treure a un tros de bambú.

¿L’hauria impressionat igual si l’arriba a escoltar en un bar de Buenos Aires?

Potser no. Llavors jo estava molt entregat al que passava en cada moment, els referents eren transitoris, no hi havia rutines. Tenia la sensació que tot era possible i em deixava portar.

Es va deixar portar fins al Japó.

Vaig anar a estudiar amb un mestre que vivia a Chichibu, a dues hores de Tòquio, un lloc amb uns boscos de bambú bellíssims on ningú parlava anglès. A les dues hores d’arribar vaig fer la meva primera classe. Em van posar l’instrument a les mans i vaig fer el que em van dir. El sistema de transmissió allà, almenys el tradicional, no pretén que el deixeble comprengui intel·lectualment les coses, sinó que s’entregui a fer el que el mestre diu.

Aquí es premia ser ràpid i inquisitiu.

Ells diuen: “Passa temps amb el teu mestre, no importa fent què, perquè el teu mestre no t’ensenya només a tocar l’instrument”. No vull fer apologia d’aquest sistema, però si no necessites entendre tota l'estona intel·lectualment tens un munt d’energia per fer coses. Vaig aprendre a estar socialment, a observar i a escoltar sense entendre tot el que passava.

Fa 20 anys, un occidental tocant la flauta tradicional al Japó profund devia ser un espectacle. 

Quan anàvem amb el meu mestre a les escoles, els nois flipaven de veure’m amb un shakuhachi, que per a ells és cosa de vells.  A la gent li semblava impossible que hagués vingut des de l’altra punta del món per estudiar-lo, però després se’n sentien orgullosos.

Originalment va ser un instrument exclusiu d’una comunitat de monjos zen.

L’utilitzaven per meditar perquè creien que el so era una via cap a la il·luminació. Tenien prohibit fer música i el que tocaven eren sons organitzats, que es coneixen com a sui zen o meditació bufada. Al segle XIX van ser proscrits i van desaparèixer, però aquelles organitzacions sonores es van recuperar i es van començar a transmetre com a música. Aquest repertori es diu Honkyoku i és el que jo he estudiat.

¿Per a vostè aquest so també és un camí de creixement espiritual?

M’agrada pensar en la música com a matèria sonora, com si fos una argila que vas pastant no tant a la recerca de la forma sinó més aviat com una exploració interior. Quan toco no medito en el sentit del zen, però sento que alguna cosa passa i crec que al meu últim àlbum [‘Home is now’] he aconseguit plasmar-ho.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Va viure diversos anys al Japó i des d’en fa 14 està instal·lat a Barcelona.

Visc de tocar el shakuhachi, d’ensenyar i investigar música japonesa. Faig classe a l’Escola Superior de Música de Catalunya i al juny estrenaré un concert per a shakuhachi d’un compositor català en què vaig de solista amb l’Orquestra Nacional d’Espanya. Em sento molt afortunat.