L’equip suís de la Copa Amèrica de vela es converteix en el conjunt «local» de Barcelona

Enginyers aeronàutics i navals, dissenyadors, constructors, esportistes, especialistes en dades... El desembarcament de l’Alinghi Red Bull Team des del juliol ha sigut total. Ara mateix hi ha més de 120 persones que combinen les estrictes rutines d’una competició esportiva de primer ordre amb una nova vida a la capital catalana. En molts casos, amb les seves parelles i fills.

Escalar l’Everest

«Disputar una Copa Amèrica és una gran aventura que dura tres o quatre anys. És com escalar l’Everest amb 150 persones i les seves famílies. Les famílies es queden al campament base i nosaltres pugem, però el seu suport és fonamental. Necessites molt esforç i molta gent, però som un gran equip», descriu l’enginyer Adolfo Carrau, que fa tàndem amb Marcelino Botín per dissenyar el monobuc AC75 que intentarà arrabassar la «copa de les 100 guinees» als neozelandesos.

Carrau, d’origen uruguaià, ha passat per alguns dels cinc equips contra els quals competirà l’estiu que ve, com els italians de Luna Rossa Prada Pirelli i els americans de l’American Magic New York Yacht Club. De 47 anys i amb 20 vinculat a la vela, viu a Sarrià amb la seva dona i dos fills i assegura que l’acollida barcelonina ha sigut fabulosa: «Ens sentim com a casa». Aquesta sensació de confort es repeteix en molts membres de l’Alinghi Red Bull, com el dissenyador de veles d’origen francès Marc Menec. Són els primers que van aterrar a Barcelona. Van buscar pisos, escoles, activitats i de moment coneixen el vent i les onades del litoral millor que ningú.

Pàdel o bici a la Barceloneta

Creuen que aquesta circumstància pot marcar la diferència amb els seus contrincants, fer-los partir amb avantatge. La resta d’equips hauran d’entrenar a Barcelona a partir de l’1 de juliol per exigències de l’organització, així que arribaran de manera gradual i s’aniran situant a les bases. «Només el temps dirà si aquests mesos de més aquí ens ajudaran en la Copa», raona un discret Arthur Cevey, suís de 27 anys que forma part del ‘power group’ del monobuc d’Alinghi Red Bull que competirà el 2024 o en la preregata de Vilanova i la Geltrú.

La seva funció dins del barco és pedalar per produir l’energia que mou els cilindres hidràulics, de manera que el seu estat físic ha de ser impecable. Per això Cevey i els seus companys solen començar la jornada al Club Natació Atlètic Barceloneta, on divendres jugaven a pàdel o feien bicicleta estàtica amb unes vistes espectaculars sobre la làmina d’aigua que hores abans havien solcat amb la seva embarcació.

Elits esportives juntes

«La seva arribada ha sigut un revulsiu per a tothom: Barcelona necessitava un gran esdeveniment com aquest per remuntar, per creure de nou en nosaltres mateixos», interpreta el director d’Operacions de l’Atlètic Barceloneta, Héctor Cruz, mentre mostra les instal·lacions «en les quals s’ajunta l’elit de la vela amb l’elit del waterpolo». El club té un equip a la Champions League d’aquest esport, explica, mentre que els suïssos d’Alinghi Red Bull del propietari Ernesto Bertarelli es batran en els pròxims mesos per revalidar un triomf que ja van aconseguir el 2003 i el 2007.

El grup d’atletes professionals entrena com a mínim quatre hores al dia (de vegades matí i tarda) i sis dies a la setmana, acompanyat de fisioterapeutes i entrenadors. La nit anterior els van avisar si podrien sortir a navegar, ja sigui amb l’AC40 (de 40 peus) o amb l’AC75 (de 75). De vegades, les condicions meteorològiques ho impedeixen. Però Tim Hackett, cap dels treballadors de la nau on guarden els barcos, explica que tot està molt planificat.

Revisió a terra

Necessiten uns 45 minuts per tenir-ho tot a punt i, quan tornen de l’aigua, triguen dues hores aproximadament a revisar que tot estigui bé. Aixecar el barco fins a la base és un procés llarg i gens còmode. Un nombrós grup de persones s’ocupa, com un formiguer, de desmuntar una part del barco. Primer les veles, després la part elèctrica i, finalment, s’aixeca el buc de l’aigua, se li retira el pal...

I entra en una de les dues naus on, de manera provisional fins que no estigui construïda la base al costat del Maremàgnum, ara mateix està l’equip suís de vela. Un dels responsables de condicionar l’AC40 és el seu capità, Diego Torrado, que, orgullós, indica quines són les parts del monobuc: «M’encarrego que estigui tot a punt. A l’AC75 és sobretot desenvolupament, i en aquest més petit cal muntar i desmuntar constantment, és més fàcil i manejable. Són treballs diferents amb complexitats diferents».

Fer-ho volar tot

La 37a edició de la Copa Amèrica de vela aspira a arrossegar els barcelonins i barcelonines, però també la resta de catalans, a enganxar-se a la competició, que en molt pocs anys ha canviat completament, recorda Adolfo Carrau. «El 2007, a València, els barcos eren molt pesants, de 24 tones, i eren normals, com aquests que es veuen al port, que floten. En poc temps hi va haver una gran revolució en la vela perquè entre els navegants i els enginyers vam trobar una manera perquè el barco voli. Hem posat ales a sota del buc per fer disminuir la resistència a l’aigua, i quan li hem agafat el truc ja el fem volar gairebé tot».

Notícies relacionades

La Seguretat Social ho avisa: canvia la data de la paga extra de l’estiu dels pensionistes >>

La Seguretat Social enviarà aquesta carta a milions d’espanyols

«La velocitat és cinc vegades superior a la de fa uns anys, quan anàvem a 10 o 12 nusos, mentre que ara anem a 40 o 50 nusos, que és molt ràpid, com una llanxa de competició. Tot s’ha accelerat: abans tenies molt temps per pensar i per triar el costat del vent, el costat del camp. Ara és molt ràpid i depèn del canya, del timó. Tot passa molt ràpid», descriu.

Els suïssoshan arribat els primers a Barcelona i s’han apoderat de la ciutat. Són els profetes d’un esport fins ara poc conegut pel gran públic. Han obert les seves portes per mostrar-se i se senten còmodes en uns carrers i unes onades que aspiren a dominar per guanyar la històrica regata contra l’Emirates New Zealand. Si ho aconsegueixen, en una lluita sense treva, decidiran ells en quin país del món es competirà la pròxima edició i, si la capital catalana ho fa bé aquesta vegada, pot repetir.