Zapatero i Rajoy: tard, poc i malament

Dia 24 de setembre del 2008. Nova York. El món en pànic: tot just han passat nou dies des de la fallida de Lehman Brothers. José Luis Rodríguez Zapatero, president del Govern, assisteix a un acte organitzat per la Cambra de Comerç dels Estats Units i proclama:«Potser Espanya té el sistema financer més sòlid de la comunitat internacional».

L'anècdota, terrible pel que el temps ha demostrat, és tota una metàfora de l'actitud que els executius espanyols, tant el de Zapatero com el de Mariano Rajoy, han tingut envers als problemes de la banca espanyola des que la crisi va esclatar el 2007. Sempre han anat per darrere dels esdeveniments i sempre hi han reaccionat de forma insuficient i mal planificada.

El pecat original dels governs és la bombolla immobiliària, cor dels problemes de la banca, que es va llançar de forma desaforada a finançar-la. La va crear l'Executiu popular de José María Aznar i el de Zapatero no es va preocupar de punxar-la. Eren els dies del creixement econòmic superior a la mitjana europea i dels superàvits pressupostaris. (Un parèntesi: aquell dia del 2008, el president socialista va assegurar que la renda per càpita espanyola superaria la francesa al cap de«tres o quatre anys», cosa que, no cal dir-ho, ha estat lluny de passar...).

El procés va ser paral·lel a la pèrdua d'autoritat del Banc d'Espanya per decisió dels executius. Va començar Aznar, col·locant al capdavant de la institució Jaime Caruana, un complidor però gris tecnòcrata que empal·lidia davant la llarga ombra dels seus predecessors (Mariano Rubio i Luis Ángel Rojo). I va culminar el procés Zapatero, al donar el poder a Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que en un acte sense precedents moderns va fer directament el salt del Govern al supervisor financer. La crisi, així, va atrapar l'Executiu socialista sense una veu aliena prou autoritzada, experta i independent per avisar-lo de la gravetat de la situació.

El pas del temps ha demostrat que el principal error va ser no realitzar una injecció massiva de capital a les entitats inviables, tal com s'estava portant a terme en països tan importants com són ara els Estats Units o el Regne Unit. El llavors president de la patronal de les caixes, Juan Ramón Quintás, ho va plantejar, però el Govern ho va descartar, amb el suport de l'associació dels bancs, l'AEB.

Des d'aleshores, la banca ha estat objecte d'un incessant degoteig de reformes financeres. En els dies que Zapatero anomenava la crisi«turbulències financeres», el Govern va aprovar injeccions de liquiditat al sector perquè s'entenia que el seu únic problema era el tancament dels mercats.

Notícies relacionades

27 anys per devorar tres segles d'història

El sector encara purga els excessos del totxo

La realitat va obligar després a crear el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) dotat amb diner públic que es va condicionar a les fusions.

Però les traves autonòmiques van donar lloc a unions des­astroses. L'Executiu va reformar la llei d'òrgans rectors de les caixes per restar poder a les comunitats quan ja era massa tard. Després va elevar els requisits de capital, cosa que es va demostrar ineficaç ja que la por del mercat se centra en la qualitat dels actius. Rajoy va prometre arreglar-ho amb el sanejament forçat d'aquests actius que va decretar al mes de febrer. Una reforma que va haver d'esmenar fa uns quants dies amb l'enèsim pla definitiu per a la banca.