27 anys per devorar tres segles d'història

Encara que pugui resultar sorprenent, només 27 anys de voracitat desmesurada i desfermada dels governants autonòmics han estat suficients per portar a la pràctica aniquilació a unes institucions amb més de tres segles d'història a Espanya. És el temps transcorregut des de l'aprovació de la llei que va regular els òrgans rectors de les caixes d'estalvi el 1985 i va donar entrada a les acabades de néixer comunitats autònomes en aquestes entitats financeres. El primer cop va ser la reforma del vicepresident Enrique Fuentes Quintana de l'any 1977, que va equiparar el seu funcionament al dels bancs i els va allunyar del seu origen bàsicament social i regional. Les caixes ja tenien via lliure per competir per tot Espanya, i això les va portar a un creixement en molts casos desbocat i amb peus de fang. Però el temps ha demostrat que la seva caiguda sota el poder autonòmic va suposar la seva autèntica acta de defunció.

En un model desastrós, les comunitats van assumir àmplies competències estatals en matèria de vigilància de les entitats, però al mateix temps van passar a formar part dels seus òrgans de govern. És a dir, que es van convertir en jutge i part, i això va deixar moltes caixes a mercè dels governants de torn, que les van convertir en els seus braços armats financers.

Hi va haver excepcions. Algunes lleis de caixes autonòmiques van ser més rigoroses, com la catalana, i algunes entitats --com La Caixa, la malaguenya Unicaja o la basca BBK-- van aconseguir mantenir una gestió professional i prudent malgrat les pressions dels polítics. Però la regla general va ser una altra.

Les caixes es van llançar a créixer. Superat el sot de la crisi dels anys 90, van entrar en tromba a finançar la bombolla immobiliària, fins a arribar a suposar el 2007 el 49,3% dels crèdits del conjunt del sector financer i el 57% dels dipòsits. Els resultats que obtenien amb la seva incursió poc prudent en aquest negoci els servia per finançar faraònics i ruïnosos projectes dels governants autonòmics. Un cas paradigmàtic és Terra Mítica a Benidorm, impulsat pel valencià Eduardo Zaplana.

Tot anava bé gràcies al totxo i les comunitats van posar al capdavant de moltes caixes presidents sense experiència financera, com Miguel Blesa (Caja Madrid), que la virtut més gran que tenia era ser amic de José María Aznar, o Modesto Crespo (CAM), amos de sucursals de cotxes i amic de Francisco Camps.

Notícies relacionades

Malestar social per les pràctiques bancàries

Zapatero i Rajoy: tard, poc i malament

També es van omplir d'expolítics: un retir daurat de sous molt superiors als de l'Administració pública. Sense ruboritzar-se, era normal veure salts com el de José Luis Olivas, que va passar de presidir la Comunitat Valenciana amb el PP a presidir Bancaixa, o Juan Pedro Hernández Moltó, que es va convertir en el màxim responsable de CCM, després d'haver estat conseller del govern regional i diputat del PSOE.

Amb la punxada de la bombolla, tot se'n va anar en orris. I tot i així, les autonomies van tractar de mantenir el seu poder. Comunitats com Catalunya o Galícia van forçar fusions interregionals que s'han demostrat ruïnoses (Catalunya Caixa, Unnim i Nova Caixa Galicia ho testifiquen), bloquejant unions entre entitats de diferents regions, que haurien resultat viables. A més, van imposar una entelèquia coneguda com afusions fredesque es va haver de refer en el pitjor moment de la crisi i que va endarrerir fatalment el procés. El Banc d'Espanya no va tenir la força suficient per impedir-ho a temps. De fet, va forçar en l'últim moment unions desastroses, com Banca Cívica i Bankia.