Marta Mestres: «No té tant mèrit que faci feliç la gent»

Als 87 anys, no hi ha res que freni la vitalitat de Marta Mestres. Amb un entusiasme admirable, fa 15 anys que es dedica a fer que els 160 avis del casal d'avis

—¿La gent gran està cada vegada més sola?

—Jo no diria que estan més sols ni que el problema sigui més greu ara que fa 50 anys. Abans, l'últim fill que es casava es quedava amb el pare o amb la mare, que envellien a casa. Com que llavors la dona no treballava, els avis tenien companyia a casa. Avui dia, hi ha molta gent gran que viu sola i per a això estem nosaltres: perquè, tot i que viuen sols, no se sentin sols. Aquí hi troben acollida i amistat.

—¿Com ho fan perquè aquestes persones es deixin de sentir soles?

—Molt fàcil: és que som una família. Jo hi he donat el meu enfocament personal i ho porto més com una família que com una empresa o una entitat. Per a mi la cosa més important és que se sentin útils. Just quan arriben els oferim coses per fer. Per Tots Sants hi va haver dones que van cosir detalls de carbasses, a la gent els van encantar i aquestes persones es van sentir valorades. És satisfactori veure que arriba una dona deprimida perquè s'ha quedat viuda i al cap de 15 dies ja fa activitats.

—¿Ser gran abans era més fàcil?

—És que ara tenim una altra realitat. I és com la famosa frase: no és millor ni pitjor sinó diferent. La meva mare va morir amb 93 anys i sempre va pensar que la dona havia de treballar per tirar endavant la seva família. Jo també ho crec, però ara hi ha coses que s'han de valorar: la independència i la llibertat són molt bones. Jo visc sola però surto amb amigues, vaig al cine, a concerts. Intento no dependre dels meus fills i jo estic contenta i ells també.

—¿D'on treu tanta vitalitat?

—Intento que el meu temps no sigui només per a mi. Algunes amigues em diuen que elles ja s'entretenen al cine o amb les amigues. Inverteixen el seu temps en les amigues. Tots som egoistes per naturalesa, però si aconseguim apartar aquest egoisme, trobem la verdadera felicitat.

—¿Quina és?

—La resumeix Rabindranath Tagore en una frase: «Dormia i somiava que la vida només era alegria. Em vaig despertar i vaig veure que la vida només era servir. I servir era alegria».

—¿Tota la gent gran a qui serveix són catòlics?

—La majoria, però n'hi ha molts que no i no passa res. Ens respectem, aquí no es parla de política ni es discrimina per religió. Si anem d'excursió i al final combreguem, el que no és creient no ho fa i no importa. Els meus néts no són creients i els entenc, han crescut en un altre ambient. Penso que encara que no creguis en res, si dónes amor als altres, estàs del costat de Déu.

—¿Té por de la soledat?

—No, perquè encara que visqui sola no em sento mai sola. La soledat ve quan la teva vida no té sentit. Però la meva en té molt.

—¿És reconeguda la seva tasca?

—Sí, l'associació de veïns de Sant Gervasi em va fer un homenatge i hi van venir per sorpresa els meus cinc fills. Va ser emocionant. Però penso que no té gaire mèrit que faci feliç la gent. Vaig tenir una família exemplar, em van inculcar sòlids valors com la solidaritat i el respecte als altres. Qualsevol al meu lloc faria el mateix.

—¿Tenia experiència prèvia en la tasca d'ajuda al proïsme?

—Un grup de matrimonis vam crear els anys 70 una entitat per ajudar alcohòlics perquè llavors se'ls considerava viciosos i no malalts. L'experiència va ser bona.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

—¿Té por de la mort?

—No, hi penso però amb serenitat, perquè me n'aniré sense diners però amb les mans plenes. H