Negrers i catalans

Ple absolut dijous passat al Museu Marítim per escoltar la conferència de l’antropòleg Gustau Nerín (Barcelona, 1968) sobre el paper dels negrers catalans en el molt lucratiu negoci del tràfic d’esclaus, un assumpte tan sucós com incòmode de ventejar. La xerrada es va inscriure dins del cicle Maridatges marítims, una proposta molt ben pensada segons la qual el públic assistent s’instrueix sobre un tema històric d’interès mentre assaboreix un trago d’acord amb el discurs. Per exemple, el dia de la dissertació sobre els inques, el museu va obsequiar a la concurrència amb un pisco sour peruà, i quan es va parlar de corsaris barbarescos, hi va haver pomada menorquina.

Dijous, gotets de rom. No podia ser cap altre licor que el destil·lat de la canya de sucre. Perquè parlar d’esclavitud a les Antilles, a Cuba i Puerto Rico, és fer-ho sobre les plantacions de sucre, sobre jornades extenuants de 'safra', 'trapiche' i 'molienda' en que els captius negres queien com mosques i es reemplaçaven per noves remeses d’esclaus quan se’ls havia extret el suc.

Per algun capritx de l’atzar, encara que la programació anunciava que se serviria rom de la marca Masnou, el que es va acabar abocant a les copes va ser rom Pujol, un cognom molt nostrat, amb  ressons en què es confonen els vincles entre la política i el martingalisme, com sens dubte va  passar amb la sacarocràcia antillana. Abans que l’oasi català rebentés pels descosits, al parroquià que demanava un «honorable» en certs bars barcelonins se li preparava tot seguit un carajillo de rom Pujol. Ai, com són les coses, però no desviem el rumb de la goleta.

Fa un any encara no que el doctor Nerín, especialista en l’estudi del colonialisme espanyol a l’Àfrica i autor d’assajos com 'Traficants d’ànimes' (Pòrtic, 2015),  ha tornat a Barcelona després d’una dècada d’absència, repartida entre Guinea Equatorial i el Brasil, com a professor i investigador. Sempre és un plaer escoltar-lo.

Esclavistes i explotadors

Durant la xerrada i el debat de després, van sortir a la conversa les famílies esclavistes recurrents, com els Güell o els Vidal-Quadras, i il·lustres explotadors, com Antonio López o Pedro Blanco, els quals, encara que càntabre el primer i malagueny el segon, van escollir Barcelona com a lloc de residència i relaxament. També van aflorar altres noms molt menys coneguts, com els germans Rovirosa, negrers de Vilanova instal·lats al Brasil després d’haver passat llargues temporades a les costes africanes.

És molt difícil, segons va advertir l’investigador, dilucidar fins a quin punt els temples expiatoris, l’exaltació modernista de l’Eixample o les cases dels indians al Maresme provenen directament dels grillons. En primer lloc, perquè durant un llarg període el tràfic d’esclaus va ser il·legal, de manera que hi ha escassa constància documental, i, en segon, perquè pocs llinatges estan disposats a ventilar les seves vergonyes (la merda descansa millor sota l’alfombra). Pocs han tingut la generositat dels Goytisolo –el vessant basc i literari de l’assumpte– d’obrir els arxius familiars a la investigació.

De totes maneres, Nerín ens va xivar un truc: qualsevol fortuna acumulada ràpidament als anys 30 del segle XIX prové, gairebé segur, de l’esclavisme, del tràfic o del treball forçat a les plantacions. La prova del cotó. El cop de totxo dels rebesavis. A Cuba, el tràfic va donar més diners que el sucre en si.

Ulls grossos i tolerància

Més enllà d’allistar bocs expiatoris, Nerín es va esforçar per subratllar els ulls grossos en què va créixer la ignomínia. Diguem que al voltant del 1850 ningú s’atrevia a defensar l’esclavisme en públic, però es tolerava. Un laissez faire amb el pretext del creixement econòmic.

Notícies relacionades

La renovació de les vies tallarà l’L4 i l’L11 durant el juliol i l’agost

L’acord del PSC i Junts per reformar el 30% de la vivenda protegida es resisteix

Va esmentar, per exemple, l’abordatge del Conchita, un vaixell negrer de Vidal i Ribas, per part de la Marina britànica, que es va arrogar el paper de policia antiesclavista tan bon punt Londres va abolir el tràfic (1807) per la senzilla raó que la seva economia ja havia fer un salt endavant. Doncs, bé, el cas va destapar la caixa dels trons i van aparèixer a la premsa catalana encesos articles contra l’ofensa. Un artista anònim va dedicar fins i tot a l’episodi un quadro titulat Captura escandalosa de la corbeta espanyola Conchita, que es conserva al Museu Marítim i que els assistents a la xerrada van poder contemplar.

Sembla, doncs, que això de mirar cap a un altre costat ve d’antic.