Un murri en una gresca contínua

Posem un no ningú en un lloc excepcional, algú amb l’orella fina i la vista panoràmica entre poderosos desbordants de capritxos i altres coses per amagar, un murri amb ganes de xerrar sobre totes les debilitats humanes que presencia, ajuntem tot això i tenim la història de José Roman.

Aquesta història està escrita, i la va escriure un negre de luxe, Raymond Queneau, que va posar sobre el paper l’esbojarrat dictat de les peripècies d’aquell home. La primera edició, a França, data del 1939, però Mis recuerdos como botones de Maxim’s (La Fuga Ediciones) es va publicar fa un parell de mesos en castellà. No va ser fins dimarts passat, no obstant, que se’n va celebrar una presentació formal. Hi havia l’editor, Luigi Fugaroli; l’escriptor Matías Néspolo, autor del pròleg, i el traductor, Rubén Martín Giráldez. Fugaroli va explicar que no havia pensat a fer un acte més o menys formal d’aquest tipus quan va sortir el llibre, però que els atemptats de París el van fer canviar d’idea. Maxim’s és un símbol de París i, ateses les circumstàncies, valia la pena convocar uns quants parroquians a la llibreria Documenta al voltant de les memòries de José Roman i a més glòria de l’adolorida capital francesa. Se l’havia merescut.

UN VALENCIÀ AVENTURER

José Roman (així, sense accent) és un cas de manual de ser al lloc adequat en el moment adequat: el lloc més distingit de París en el període entre les dues guerres mundials. Era valencià i aventurer, encara que no abunden les dades biogràfiques sobre ell. La seva idea era emigrar a Amèrica, però el vaixell que va agafar va acabar a Marsella i els seus passos erràtics el van portar finalment a París. Sense ni cinc ni horitzons, li va salvar la pell un antic company d’estudis valencià que era fill de l’ambaixador espanyol. El va col·locar de grum al Maxim’s, el millor lloc possible per a algú tan astut.

El Maxim’s d’aquells anys era un niu de gent milionària i poderosa, però també de buscavides i farsants de tota mena i condició. Col·lisionaven als seus salons els membres de la burgesia de tota la vida amb els nou-rics. Roman no alberga dubtes: malgrat que és d’esquerres i republicà, sempre es posa de la banda de la noblesa ben arrelada, dels que han begut xampany i menjat caviar durant generacions davant dels que estan veient els seus primers milions, intrusos empresaris crescuts amb la florida industrial que va venir després de la primera guerra mundial. «També mostrava una repugnància total pels pobres i els lletjos», fa constar Martín Giráldez.

En el que s’igualaven tots, els que s’havien acabat d’enriquir i els rics de sempre, era en la seva capacitat de tenir capritxos, sovint excèntrics. Era proverbial la fama d’aquell grum per aconseguir qualsevol cosa, per desgavellada que fos. En una ocasió, una actriu de moda li va voler plantejar un desafiament fort i li va demanar que li portés un lleó. Ningú sap com s’ho va fer, però al cap d’un parell d’hores Roman era allà amb un cadell del ferotge felí a les mans.

ORGIES, MEUQUES, CRÀPULES

Notícies relacionades

Barcelona explora com pot reformar la Travessera de Gràcia

Enerida Isuf: "El risc és que en 10 anys no quedi cap gitano a Gràcia"

Orgies, amants, drogues, meuques i cràpules de tota condició se sotmeten a l’ull més anecdòtic que crític del grum, transcrit per Queneau amb un llenguatge gairebé periodístic, gens recarregat sinó impregnat d’humor. Néspolo, Fugaroli i Martín Giráldez coincideixen en el fet que tot el que explica Roman és veritat, que les anècdotes explicades, per desgavellades que semblin, devien passar en realitat. «Una prova és que sovint encobreix els protagonistes de certs episodis, no en revela els noms complets, i ell mateix queda malament en algunes històries», afegeix Néspolo.

Roman no sembla que fos un home de moral recta ni un model de virtuts. A part d’aquest llibre sucós, poc o res més se sap d’ell, ni tan sols on i com va morir. Va ser un aconseguidor, un confident i un fresc capaç de complaure, encobrir i treure de qualsevol situació compromesa els poderosos d’una època fascinant del segle XX. Testimoni, en paraules de l’autor del pròleg, d’«un París que no es repetirà mai».