El CCCB obre el debat sobre el cost del turisme per a la ciutat

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va trencar divendres passat a la nit un tabú i va abordar finalme nt, des d'una tribuna de caràcter públic, un debat molt crític sobre el preu polític, econòmic i social que Barcelona està potser pagant per convertir-se en una capital mundial del turisme.

El CCCB va convidar la filòsofa Marina Garcés a fer una anàlisi de la transformació que ha experimentat la ciutat els últims 20 anys. L'auditori estava ple a vessar. Entre el públic, desenes d'estudiants del primer màster de Turisme i Humanitats de la UAB. Quin còctel, ja que Garcés va convidar els barcelonins a despertar del somni i sospesar si la ciutat és víctima d'un «xantatge» per part de «la principal indústria legal del món».

El camí fàcil en la conferència hauria estat treure els mocadors i posar-se a plorar nostàlgicament pel tancament de botigues emblemàtiques i per la pèrdua d'allò que es considera l'autèntica Barcelona. Peccata minuta. Com un Karl Kraus, el gran esgarriacries austrohongarès, que quan els seus compatriotes s'alegraven per l'esclat de la gran guerra ell llançava admonicions, Garcés va plantejar al públic un joc aterridor.

A Sud-amèrica ha fet fortuna aquests últims anys un terme econòmic, l'extraactivisme, que defineix què passa en una ciutat o país quan tota l'activitat es concentra gairebé exclusivament en l'explotació d'un jaciment. Tant és que sigui un mineral, petroli, fusta, un cultiu... Les conseqüències de l'extraactivisme han estat estudiades per diversos economistes, i algunes, va plantejar Garcés, potser són evidents ja a Barcelona si s'accepta que el turisme és un jaciment com els altres i que va camí de la sobreexplotació. Aquí en tenim uns exemples. Aquest era el joc.

Diuen els crítics de l'extraactivisme que les societats afectades per aquest mal pateixen la paradoxa de l'abundància. És a dir, és obvi que aquí hi ha un gran negoci, però també ho és que els beneficis no es redistribueixen equitativament. «La bretxa entre les rendes altes i les baixes s'ha eixamplat els últims 20 anys a Barcelona», va recordar. ¿I això desencadena protestes? «No, l'extraactivisme crea una societat passiva i de mentalitat rendista», va dir. Ningú descarta, si pot, fer de la seva pròpia llar un pis turístic.

Una altra conseqüència perniciosa de les economies extraactivistes és que les inversions públiques i privades tendeixen a concentrar-se precisament en els sectors més directament  vinculats a aquest suposat motor de l'economia. En el cas de Barcelona, per exemple, algunes de les transformacions urbanes en curs (l'ampliació de voreres del passeig de Gràcia, la reforma de la Diagonal, el projecte del Paral.lel), coincideixen indiscutiblement amb eixos turístics.

Però la malaltia més preocupant, segons Garcés, és el que els experts han definit com a «democràcia delegativa». ¿Què passa quan un sector econòmic com és ara el turisme agafa les regnes del control de determinats espais públics o de determinades polítiques? «Es creen illes de legalitat ad hoc, i això és tan vàlid per a una mina, com per a la Fundació Bulli o per al complex Barcelona World», va avisar la filòsofa. Sota l'amenaça que Barcelona no pot girar de cap manera l'esquena al turisme, per un fals si no, de què viurà, els lobbies del sector demanen un dia excepcions en la llei del tabac i, l'endemà, que les botigues obrin cada diumenge, va prosseguir Garcés.

Notícies relacionades

La despoblació del centre

Els carrers com a decorats

La conferència va ser llarga. El debat posterior, també. No hi van faltar veus en defensa del sector. Ahir, encara que no sempre és un bon termòmetre, Twitter era un lloc on es podia constatar que aquella proposta de comparar Barcelona amb una plantació de soja sud-americana va causar un ric desconcert.

Miquel Flamerich, codirector del màster de Turisme i Humanitats de la UAB, a qui va correspondre la presentació de la conferenciant, va reconèixer que les crítiques constructives a la turistificació de Barcelona han estat aquests últims anys poques i amb sordina, i per descomptat inexistents en plataformes públiques com per exemple el CCCB. Per a això, la mateixa Garcés va oferir una resposta també treta dels teòrics de l'extraactivisme. Des del seu punt de vista, quan aquest tipus de monocultiu econòmic el promociona un govern d'esquerres (i és inapel·lable que va ser amb el PSC i ICV que Barcelona es va endinsar en aquest model de ciutat), alguns intel·lectuals callen. No tots, és cert, però quan la tropa és escassa, és difícil defensar determinats turons. En aquesta línia, va recordar una cosa que la ciutat sembla haver oblidat. «El concepte marca Barcelona va ser en un principi pejoratiu. Es va encunyar fa uns 10 anys per denunciar la venda de Barcelona als interessos privats. Avui, l'ajuntament lluita per defensar com a pròpia la marca Barcelona».