Botigues de molt abans de Picasso

Cada vegada que torna uns dies a Barcelona, descobreix que ha tancat una altra de les botigues que ella coneixia de jove, quan als anys 50 començava a freqüentar la ciutat on el seu pare,Pablo Picasso, havia viscut mig segle abans. La que més troba a faltarMaya Ruiz Picasso és La Jijonenca, al passeig de Gràcia, «on em vaig engreixar amb les orxates». O, al mateix carrer, el Salón Rosa. «Els meus records són d'estómac», somriu la dona, amb el seu lleuger accent francès. Quan el nostre passeig arriba al carrer de Llibreteria se'n recorda de la merceria Mogas, que va tancar a finals del 2006. Ara és un supermercat, on ja no hi ha cap rastre de l'històric taulell i els aparadors.

Tampoc podrà anar a comprar sabates a La Ampurdanesa (1845) de Nou de la Rambla, ni llibres a l'Almirall (1853) del carrer de Princesa -ara és un forn-, ni paviments d'Escofet (1886) a la ronda Universitat. Tampoc camises de Flotats, una botiga que feia gairebé 100 anys que estava instal·lada entre els carrers de Ferran i del Call.

Renda antiga

3 «Els que viviu a Barcelona no us adoneu de la història que tenen els carrers i que s'està perdent».Maya Picassoés l'ocurrent presidenta de la nova Associació d'Establiments Emblemàtics, que pretén salvar aquests històrics comerços del tancament i de la desaparició total. Guiant-se per un vistós llibre municipal,Guapos per sempre, ja han aconseguit reunir una quarantena de comerciants per fer un front comú contra tot tipus d'amenaces, sobretot la negativa dels fills de seguir amb el negoci familiar i el final de la moratòria de la llei d'arrendaments urbans d'aquí tres anys, quan expiraran els contractes de renda antiga, i els lloguers baixos que encara paguen una quarta part dels comerços barcelonins podran pujar de manera vertiginosa.

Notícies relacionades

La renovació de les vies tallarà l’L4 i l’L11 durant el juliol i l’agost

L’acord del PSC i Junts per reformar el 30% de la vivenda protegida es resisteix

Josep Maria Roigté aquest tipus de contracte per a la pastisseria La Colmena, des del 1864 a la plaça de l'Àngel, tot i que ell prefereix no parlar tant de la llei com de la importància d'aquest tipus de comerços en la imatge, la història i el prestigi de la ciutat. Ell és secretari de l'associació, i el vicepresident és el seu veíJordi Subirà, que a la finestra de la seva cereria del carrer Llibreteria recorda el memorable 250è aniversari (1761-2011) de l'establiment. El Jordi està molest perquè ara totes les botigues que s'obren a Ciutat Vella van dirigides als turistes.

Però n'hi ha que han sobreviscut als temps, que han resistit la temptació de traspassar el seu local per una milionada. I així, entre botigues de records ifastfood es manté la sastreria Xancó (1820) enmig de la Rambla, El Indio (1860) al carrer del Carme o la xocolateria Fargas (1827) als baixos del palau Castell de Ponç, al carrer del Pi. «Barcelona és excepcional, el meu pare sempre va tornar perquè li agradava tant...», diuMaya Picasso,nostàlgica. Almenys, el lloc de reunió preferit del seu pare, Els Quatre Gats (1897), és dels que es mantenen.