Últim adéu al pianista veloç

S'hauria agafat al piano i hauria mort a sobre. I gairebé ho aconsegueix. L'accident cardiovascular que li va deixar malmesa la prodigiosa mà esquerra li va sobrevenir en ple concert a Nova York el 1993. Podria haver mort allà mateix, però va sobreviure. Des d'aleshores, va haver de reinventar la seva forma de tocar: el que va perdre en virtuosisme ho va guanyar en emoció. Va seguir fent concerts gairebé fins al final, però en els últims temps la seva delicada salut el va apartar per sempre de l'escenari. Diumenge passat, a casa seva, a Mississauga, a Ontario, al seu Canadà natal, va morir als 82 anys Oscar Peterson, incommensurable pianista de jazz, l'última baula amb la generació daurada d'Ella Fitzgerald, Louis Armstrong, Charlie Parker, Nat King Cole, Stan Getz, Count Basie, Roy Eldridge i Dizzy Gillespie, amb els quals va tocar i va créixer.

Mannà a les tecles

El 2003, al preguntar-li sobre la seva possible retirada, va dir: "Quan el so ja no surti tancaré el piano. Tocar és el mannà per a mi. No sé què faria si no toqués. Si pogués viure una altra vegada no canviaria res musicalment. Ha sigut una educació". Peterson va viure aquest procés d'educació fins al final dels seus dies. Encara que de petit admirava Armstrong i volia tocar la trompeta, una afecció pulmonar l'hi va impedir. Es va canviar al piano, però era tan perfeccionista que gairebé va deixar el camí de la música quan als 14 anys va escoltar el llegendari Art Tatum, que solia desafiar i derrotar els seus rivals amb una mà. El jove Peterson va deixar el piano durant dos mesos i passava nits plorant perquè es pensava que no podria tocar mai com ell. "Més tard vaig entendre que Déu havia posat la seva mà sobre ell. Per mi, Art Tatum no era només un altre pianista de jazz, era una extensió de l'instrument".

Superada aquella crisi, el seu idil.li amb el piano va arribar a cotes obsessives. "Quan m'assec al piano no vull cap escaramussa. Vull autèntica passió amorosa", proclamava. A molts crítics --a qui ell solia qualificar de perillosos-- els molestava la seva excessiva habilitat en el teclat i el fet que fos un pianista complaent, en el millor sentit del terme, que tocava el que el seu públic volia. No va ser un revolucionari. En lloc d'expandir les fronteres del jazz, va posar el seu do al servei de la moderació i la fiabilitat. Els seus èxits tècnics sempre van ser evidents, gairebé de manera transparent. Fins i tot en el seu punt més alt hi havia molt poca tensió en la seva forma de tocar. Posseïdor d'un swing endimoniat, independentment del tempo en què es toqués, va ser un solista suprem en les diverses formacions amb el seu trio i un acompanyant immillorable. Els discos de les seves gires amb Ella Fitzgerald són una autèntica delícia.

Amb Peterson, el jazz va mantenir contacte amb la música joiosa i sense complicacions. El seu virtuosisme feia semblar que jugava amb el piano. Se sentia l'últim representant d'una forma de fer música i estava desencantat per la manera com la indústria actual tractava el jazz. "Després de tocar amb Gillespie, Ellington i Basie em desanimo molt quan escolto els experimentadors. És molt trist, em fa preguntar-me per què teníem èxit. Érem honestos, anàvem a tocar, ens animàvem els uns als altres i ens hi entregàvem".

El seu pare, Daniel Peterson, ferroviari, va inculcar la música als seus cinc fills. A la secundària, el petit Oscar va fer classes amb el pianista clàssic hongarès Paul de Marky, que li va ensenyar "tècnica i dits veloços". A l'escola el deixaven tocar a l'hora de dinar. I ell, encantat. "Era la millor manera d'aconseguir que les noies s'acostessin", explica ell mateix a la seva pàgina web (www.oscarpeterson. com), on aquests dies sona com a homenatge When summer comes, amb música seva, lletra d'Elvis Costello i interpretació de Diana Krall.

Grammy i escoles

Notícies relacionades

Les obres de la Rambla traslladaran les afectacions al costat Raval al juny

Collboni plantejarà tornar a suspendre les relacions de BCN amb Israel

Un dels fets clau de la seva carrera va ser la seva aparició al Carnegie Hall de Nova York, el 1949. Des d'allà, la seva fama va créixer, amb l'ajuda del productor i promotor de jazz Norman Granz, que el va portar de gira pels Estats Units i Europa. Peterson va rebre vuit Grammy, va ser admès a l'exclusiu Saló Internacional de la Fama del Jazz i va rebre el títol de Membre de l'Orde del Canadà, el més prestigiós del país. "L'honor més gran que he rebut és que li posessin el meu nom a una escola pública de Mississauga", solia dir.

Encara que subestimat, Peterson també era compositor. Per exemple, va escriure i va gravar la famosa Canadiana suite (1964). Excepcionalment vocalista, el seu timbre recorda molt el de Nat King Cole. Es va estrenar a Barcelona el 1967, al Palau de la Música. Després, va tornar el 1971, el 1975 (festival Pablo Records, al Palau Municipal dels Esports) i el 1977 (al fugaç festival de jazz de Sitges).