La crònica del Madrid-Barça coper: la defensa li dona un tresor a Xavi

Va ser un partit inexplicable. Almenys, en la primera part. Inexplicable perquè el Barça va sortir tenallat. La pilota li cremava tant que no passava del migcamp blanc. S’havien jugat 20 minuts i l’equip de Xavi, amb una defensa nova respecte a la que va perdre a Almeria (Araujo-Kounde-Marcos Alonso-Balde van suplir Sergi Roberto-Eric-Christensen-Alba), va oferir un exercici de solidesa i, sobretot, compromís.

Control sense rematada del Madrid

El Madrid tenia el control del partit. Però en un control insuls, sense cap amenaça. Tenia la pilota, empenyia el Barça cap a l’àrea de Ter Stegen, ben protegit per Kounde, potser el seu millor partit com a central, i amb Araujo destinat a ser el policia de Vinícius. Un policia que compleix escrupolosament la llei.

La nit avançava entre la bronca del madridisme, deixant anar bitllets de 500 euros amb la cara serigrafiada de Laporta a la gespa del Bernabéu, i un joc estrany. Gairebé impossible de descodificar perquè el Barça, desproveït de l’enginy de Pedri, el gol de Lewandowski i el regat de Dembélé, no tenia verí. Ferran es movia, de vegades de fals 9, en ocasions escorat a la banda esquerra, amb un sacrificat Raphinha, més lateral dret que extrem, ajudant Araujo en la complexa tasca de posar el peatge al carril esquerre de l’autopista blanca. Un peatge per on Vinícius no tenia accés perquè va semblar oblidar fins i tot la targeta de crèdit. 

Kessie i dos rebots

Ni rastre del Madrid que sorprèn a Europa. Més semblant, sense cap dubte, al Madrid que va empatar en el derbi contra l’Atlètic. No podia amb el Barça dels suplents. Per molta pilota que tingués era incapaç d’enfocar bé. Cinc rematades de l’equip blanc en els primers 45 minuts i cap entre els tres pals, astut com va estar, a més, Ter Stegen, amb els seus punys, rebutjant dues centrades que portaven cert perill. Així es va acabar la nit.

El partit estava misteriós, sense aire de clàssic, almenys en el joc, embrutat per pèrdues absurdes, símptoma que el matx era una castanya. Era un exercici de supervivència, adaptat camaleònicament al que demanava el primer assalt d’una Copa en què arribava amb un 11 de circumstàncies, desproveït de fins a quatre pilars. Inclòs Christensen, a qui unes molèsties al turmell el van fer seure a la banqueta del Bernabéu.

La poca traça de Camavinga

No hi havia explicació al que passava en el clàssic fins que Camavinga, ben pressionat pel Barça (si no hi ha joc ni creativitat no hi ha millor tresor que un robatori), va cometre un error groller. Absolutament groller que va agafar tot el Madrid desordenat. Va agafar la pilota Ferran i, de sobte, Kessie va mesurar bé la distància amb Militao per no caure en fora de joc. Llavors, el seu xut, dins l’àrea petita, va ser ben salvat per Courtois, entrant després en una sèrie de caramboles que van silenciar el madridisme. La parada del porter belga, que va treure el seu inacabable peu esquerre, va ser el pròleg del gol blaugrana. La pilota va emprendre un meravellós viatge per al Barça. Tan meravellós com inesperat. Militao va rebutjar cap a la seva pròpia porteria i Nacho, que va tocar la pilota que va besar la xarxa blanca. 

El Barça se adelanta en el Bernabéu. Militão, en propia meta. #LaCopaMola pic.twitter.com/ko4iZddbIt

— Fútbol en Movistar Plus+ (@MovistarFutbol) 2 de marzo de 2023

La ferocitat d’Araujo

I el Bernabéu va quedar callat, mentre els blaugranes celebraven amb suspens –es va necessitar la intervenció del VAR– un gol amb la propietat ideològica de Kessie, que va aprofitar la poca traça prèvia de Camavinga. 

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

El més inexplicable es va transformar en un tresor per al Barça, que va construir la seva obra sobre un gegant que no va estar sol. El gegant era Araujo, capaç d’eclipsar Vinícius amb un marcatge llegendari. Tot i que per ell sigui una cosa rutinària. L’uruguaià no estava sol perquè Kounde, que sí que va ser el central que era al Sevilla, el va ajudar, igual que Marcos Alonso, sense oblidar la personalitat que va irradiar Balde. I així, sense la pilota, però amb una ferocitat defensiva superba el Barça va construir un triomf que el reconcilia amb si mateix, a més de proporcionar-li pau. El madridisme ja se n’havia anat del Bernabéu, desorientat i destrossat.