Girona-Barça, un duel amb ulls de nen

Quan el Girona va pujar a Primera Divisió, l’endemà d’aquella nit memorable, al balcó de l’ajuntament un dels ídols de l’afició, Pere Pons, va cridar amb vehemència: «¡Rebentarem el Barça i el Madrid!». I la gent va contestar entusiasmada: «Boti, boti, boti, del Barça qui no boti». Molts dels que ho feien eren del Barça. Vull dir que fins fa poc lluïen la samarreta del Barça després d’una final de Champions, a la plaça de Catalunya, que és on, a Girona, es celebren els triomfs blaugranes. I podria ser que hi tornessin, quan toqui.

Potser un dels que ho feia era el nen que surt a la promoció del partit, aquest derbi adàmic, acabat de néixer. Obre un calaix de la seva habitació i es troba, ben planxades, dues samarretes. Dubta una mica i s’acaba posant la del Girona. És l’anunci que reclama que «és hora de treure el nostre #orgull gironí», una campanya del club per fer #Històri1a amb la visita més esperada, la mare de totes les visites. N’hi ha que fan com el nen i ho tenen clar, com el president Delfí Geli: «Volem que dissabte tothom sigui del Girona, que sigui de la seva ciutat per fer créixer l’entitat i formar part de l’elit». Tot i que només podien ser políticament correctes, les paraules de Geli amaguen l’ambició oculta dels gironins. Tard o d’hora «rebentaran» els grans, amb l’ajut del City, és clar. I amb la confiança d’una afició que no es contempla a si mateixa com un equip menor sinó com una promesa de futur. 

 Hi ha culés de tota la vida que no tenen dubtes. Josep M. Pallarés, professor de llatí i grec, abonat del Girona i assidu al Camp Nou, vol contemplar alguna meravella de Messi de prop. I Domènec Pou, empresari, afirma amb contundència: «Sóc abonat del Girona per anar a veure el Barça i el Madrid. I per descomptat que animaré el Barça, només faltaria». Un altre barcelonista gironí és Josep Roca, un dels tres vèrtexs d’El Celler de Can Roca. A l’entrada de la cuina d’un dels millors restaurants del món hi ha una samarreta de Messi, exhibida com un tòtem. Però ell ho veu diferent: «El Girona és l’equip de la meva ciutat. Gràcies a una nova realitat del futbol intento trobar el lloc a l’instint que he covat tota la vida paral·lel a Montilivi. Tinc el cor blau i grana i el moll de l’os gironí, jo crec que són sentiments fraternals, però és l’únic partit en què no em sabrà gens de greu que el Girona no guanyi. El veritable adversari va de blanc». 

Messi contra Geli

Aquell que vol tenir Messi a tocar podia haver-ho fet el març del 2004, quan es van enfrontar, a Segona B, el Girona i el Barça B. Pocs dies abans, l’argentí havia debutat a la categoria i just la temporada següent havia de començar a jugar amb el primer equip. En el Gamper del 2005 va esclatar el seu geni, però aquell juvenil va demostrar que «tot el que s’havia escrit d’ell no era exagerat». Ho deia Jordi Roura al 'Diari de Girona': «És una autèntica meravella i, amb només 16 anys, va camí de triomfar al Camp Nou». Aquell dia, amb el Girona, jugava Delfí Geli. 

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

El 14 d’agost de 1970, Messi no havia nascut. Al Barça jugaven Reina, Rifé, Torres, Eladio, Fusté i Reixach, entre d’altres. També Bustillo, el davanter centre que va marcar el primer gol de la història a l’estadi de Montilivi, un camp que aleshores tenia capacitat per a 20.000 espectadors. Aquella nit d’estiu estava ple. Es van llançar globus amb els colors del Girona i «unas señoritas ataviadas con el traje de la región» van passejar per una gespa verdíssima mentre sonava la sardana Girona aimada.   El partit no va tenir gaire història, això diuen les cròniques. Hi havia una «gran diferencia de clase» i el Barça va demostrar el seu nivell amb «un juego cerebral, científico, con ribetes de exhibición». Dos nens petits, d’11 i 8 anys, amb el seu pare, s’asseien a tribuna. Després, van anar a veure com sortien els jugadors i a mirar de caçar un autògraf. Jo era un d’aquells nens i mai més no he vist (ni olorat) una gespa com aquella. 

Tants anys després, el Barça torna a Girona. És cert que, al llarg de la història, han jugat algun partit de copa i més d’un amistós, però res no es podrà comparar al matx d’aquesta nit. Domènec Torrent, exentrenador del Girona i segon de Pep Guardiola, és soci de tots dos, «però el Girona ho necessita més. El Barça, que guanyi la Lliga; i el Girona, que estigui molts anys a Primera». No és de la mateixa opinió Mireia Noguer, presidenta de la Penya Barcelonista de Salt: «El cor no el tindré dividit, primer de tot és el Barça. Hi ha membres de la penya que simpatitzen amb el Girona i que fins i tot prioritzen els partits a Montilivi, i també és cert que el jovent s’hi ha enganxat molt». Es percep si camines per la ciutat. Hi ha nens i nenes que passegen la samarreta blanc-i-vermella amb aquell orgull que demana el club i que exulten d’alegria quan, a les col·leccions de Panini, surt el cromo de Pere Pons o d’Àlex Granell. Aquests no tindran problema a l’hora de triar els colors davant la roba neta i planxada del calaix. Per a tots els altres (deixant de banda els aficionats gironins del Madrid, que n’hi ha, i de l’Espanyol), el partit serà un festival de la bipolaritat. Jo, mentrestant, me’l miraré amb la mateixa emoció que aquella nit d’agost d’ara fa 47 anys. Amb ulls de nen.