Ni Sant Expedit va poder frenar el Barça

Atilio Costa Febre és un dels locutors, narradors, ‘relators’ de la ràdio argentina. Una autèntica icona. Per la seva cabina de l'estadi Nissan, de Yokohama, van desfilar un munt de periodistes mostrant la seva perplexitat “per l'altar que hi tinc i, segur, que se'n van anar pensant que estic totalment boig”.

Costa Febre, que narra per a Radio Belgrano entre anunci i anunci (“si s'escalfa el partit, ja saben, frigorífics La Densa, en casa Somoza”), tenia sobre la seva taula un crucifix de l'àvia de fusta, Sant Gaietà, la Verge de Lunar, la Verge Maria, al Papa Francesc i, per descomptat, Sant Expedit “el patró, el sant de les causes justes i urgents”.

Doncs ni Sant Expedit va poder impedir el triomf del Barça, “un equip gegantí, un equip impossible de vèncer, un equip que, durant anys, impedirà que guanyem aquest Mundialet, un equip al qual ningú sap com jugar, un equip que només perd de tant en tant, un equip que perd quan ell vol”.

Costa Febre va recitar cançons de River (“ser River platense és un manament”), va llegir pancartes de tot tipus (“la meva manera de ser feliç”, “eternament River”, “River i res més”, “River, rumba i res més”) i va recordar els nois del ‘Muñeco’ Gallardo que estaven al Japó “per disputar el partit de la seva vida”. I, per descomptat, els va fer saber que “el Barça té moltes vides i nosaltres només una, però tots hem vist com equips petits ens van guanyar a nosaltres”.

Entre salutacions a veïns, familiars, penyes, col·legues, insults afectuosos als dirigents de la FIFA (“aquests amics de dits llargs”), presagis impossibles (“va sortir primer la bandera de River i, després, la del Barça ¿és un pronòstic?”), Costa Febre es va emocionar, i molt, amb l'ímpetu inicial de River: “No sé com acabarà això, o sí, però la idea del ‘Muñeco’ m'encanta: ningú es va atrevir a pressionar-los tant. Guanyaran, potser, però s'emportaran més d'un morat i la seva samarreta pesarà quilos de suor al final del partit. ¡T'aplaudeixo ‘Napoleón’ pel teu plantejament!”

Per descomptat, després del gol de Messi, van clamar perquè s'havia ajudat de la mà. “No és clar, Atilio, no és clar”, clamaven des dels estudis de Buenos Aires. “Només a la FIFA”, replicava Costa Febre davant Sant Expedit, “se li pot acudir donar la final del Mundial a un iranià ‘¡des de quan juguen a futbol a l'Iran! No para de xiular faltes. ¡Això no és bàsquet, senyor Faghani! Aquí es permet el fregament i les patacades…..¡per favor!”

Coronat Messi, sentenciat el partit amb el primer gol de Luis Suárez (“amb la magistral passada de Busquets, li va quedar la taula servida a Suárez!”), Costa Febre només va demanar, i va aconseguir, que River no abaixés els braços. “Un dia em va explicar el ‘Mono’ Burgos que ell preferia morir, si s'ha de morir, amb una fletxa al pit que amb una fletxa al cul”.

I, amb el partit encarrilat pel Barça, “un conjunt amb una tremenda jerarquia, on qualsevol futbolista fa por, on fa anys, deu, estan jugant deliciosament”, Costa Febre i tots els seus col·legues de Belgrano van cantar lloes al campió “la millor selecció del món, que es ‘va florir’ sobre el camp. ¡Que la notícia de la derrota no taqui la història d'aquest immens River!”

Notícies relacionades

Un altre ball per a una altra conquista

L'u x u blaugrana

I ja a la recta final d'aquesta festa-funeral, Costa Febre va elogiar l'afició argentina “que va arribar fins aquí devent diners, demanant préstecs per estar amb el seu equip i caure com senyors”. I també va agrair a Messi “que no volgués fer-nos més mal, igual que Mascherano” i va criticar Neymar (“és brasiler, s'ha d'entendre”), que no parés de perseguir el seu golet.

¡Ah! i Costa Febre es va acomiadar amb la millor metàfora del vespre japonès. Una vegada acabada la final i abans de l'entrega de premis, el ‘relatador’ de Radio Belgrano va descobrir que Suárez es passejava per la gespa “com si només hagués acabat un mer tràmit bancari”.