Berlín, a dos passos

Dos partits. Així de curt i així de llarg és el camí que li queda al Barça per acabar la conquista d'Europa després que ahir a la nit jugués amb el PSG amb una hegemonia imponent (2-0). A Berlín, una ciutat perfecta, a l'altura del traç que ha anat seguint aquest club a la Champions després d'un llarg pelegrinatge, una recerca plena de desenganys que no semblava que s'acabaria mai. Fins que va arribar Wembley, i després París, i després Roma, i una altra vegada Londres. Així que si hi ha una ciutat a l'altura de la gloriosa història que ha construït el Barça en aquesta dècada que val per un segle és Berlín. I cap allà va.

Hi va amb una determinació que ahir el va portar a liquidar l'espantat PSG amb una facilitat inusual a aquestes altures del torneig. El Camp Nou va viure en pau, només pendent de cantar, de fer comptes del que falta, de pensar en el sorteig i triar rival, com si les boles estiguessin exposades als desitjos. Ahir a la nit, a l'estadi molts culers tenien els ulls posats en la gespa i l'orella a Munic, d'on sentien cantar un gol darrere d'un altre, i així fins a cinc abans del descans. Al final va ser un 6-1. És probable que molts el visquessin des d'una disjuntiva, atrapats entre l'alegria per Guardiola i la por d'un aparellament amb el Bayern que provocaria un doble desgast: futbolístic i emocional. A altres, reconeixibles per les seves columnes escrites totes al mateix edifici, sempre a punt per celebrar el fracàs del Pep, el festival de Munic els va esguerrar la nit.

INTENSITAT I INIESTA / I va ser una nit rodona, sobretot, perquè el Barça es va comportar com se li exigeix i, lluny de mirar el marcador, va aparèixer com si s'hi jugués la vida. Intens, va pressionar tan endavant el PSG que els francesos gairebé no podien fer dues passades seguides, encaixonats al darrere, incapaços de mirar endavant com estaven obligats a fer. Semblava just al revés, que els que havien de remuntar fossin els blaugranes. Res d'especular, res de tocar i prou, res de control sense intenció de fer mal.

I qui més inofensiu sembla sovint, qui sempre juga amb cara de bon nen, va ser el responsable d'obrir en canal el PSG. El va enganxar pel mig i el va esquarterar. Iniesta va tornar a fer màgia, màgia de la que no es veu perquè no hi ha truc. Va recollir una pilota compromesa, va fregar la llàntia màgica i ho va convertir en una obra deliciosa, de les que val la pena recordar, deixant enrere tots els que van intentar fer-lo caure fins a dibuixar un assistència a Neymar. El Camp Nou l'hi va reconèixer amb un gest molt propi de la seva cultura. Va aplaudir el gol però va corejar el nom d'Iniesta, rendint honors a Don Andrés.

UN ALTRE COP, UN GRAN / Si hi havia res a témer, es va acabar, i al cap de poca estona, passada la mitja hora, Neymar, un altre cop, ho va rematar. Una centrada d'Alves, que va deixar retratat David Luiz, el central per qui el Barça va estar a punt de pagar una barbaritat. El partit es podia haver acabat aquí. El PSG va acabar de morir i el Barça va jugar a plaer. No hi va haver rastre d'Ibrahimovic, que ni tan sols va oferir signes de desesperació. Al revés. Va recórrer a una de les seves paraules favorites per passar l'estona: filosofia, molta filosofia. De futbol, ni rastre. La Champions segueix tractant-lo amb el desdeny que ell mostra als altres, i que el va portar fins i tot a creure que podria estar per sobre de Messi. Se'n va anar ell, el Barça la va conquistar a Londres i Leo ha seguit regnant diguin el que diguin les Pilotes d'Or.

Notícies relacionades

El Barça repassa un PSG penós

L'un x un blaugrana davant el PSG

Una altra vegada a semifinals, com si res. El Barça va mantenir una tradició que els culers assumeixen amb tota naturalitat, aliens als temps en què travessar aquesta porta era un somni inabastable i s'envejava els que feien honor a la seva condició de grans, el Manchester United, el Milan, el Bayern, el Madrid, i avançaven per Europa amb pas ferm. Ara el Barça és un d'ells, i mentre d'altres van i vénen, i un any es queden a vuitens i al següent a quarts, o fins i tot desapareixen de la Champions, el vell club acomplexat és avui un gran de debò, per sobre de la resta en l'última dècada. Ja suma set semifinals en els últims vuit anys (i vuit en els últims deu). Amb Rijkaard, amb Guardiola i amb Tito. Tan sols amb Martino es va trencar, i de mala manera contra l'Atlètic, igual com es van perdre la Copa i la Lliga a casa.

El Camp Nou va corejar Suárez, i li va demanar a Xavi que es quedi, i quan els de sempre van llançar el nom de Luis Enrique els va acompanyar més gent que últimament, com si volguessin reconèixer-li el mèrit de tenir l'equip on és, i que marca distàncies amb l'any passat. Un Barça que ja és on Madrid i Atlètic voldrien ser i pel que avui lluitaran en un derbi increïble. L'últim nom que va corejar el Camp Nou va ser el de sempre: Messi. I no va marcar. No ho ha fet en els últims quatre partits europeus (City i PSG). És fàcil imaginar Leo enrabiat amb ell mateix. Un senyal més per pensar en Berlín. Messi encara hi té molt a dir.