Ángel Viñas culmina la brillant trilogia sobre la guerra civil espanyola

La guerra civil espanyola va acabar tal com va començar, amb la divisió de les forces armades i la sedició. El fracàs del cop d’Estat del 18 de juliol de 1936 va conduir a un llarg i cruent enfrontament fratricida. El cop del coronel Segismundo Casado del 5 març de 1939, recolzat per la CNT i els socialistes contraris a la política del president del Govern, Juan Negrín, va impossibilitar l’evacuació de desenes de milers de persones, que van ser, al capdavall, carn de canó de la ferotge repressió franquista. La República no va ser derrotada, sinó entregada a Franco en un final lacerant que va marcar al roig viu durant decennis les relacions entre les forces polítiques de l’exili republicà espanyol. La mateixa dimissió del president Manuel Azaña, que es va negar a tornar a Espanya, va accelerar el reconeixement de Franco per part de la Gran Bretanya i França, i va deixar «amb el cul a l’aire» els defensors de la República.

Crítica demolidora

Aquestes són les conclusions d’El desplome de la República, amb el qual Ángel Viñas culmina la seva brillant trilogia sobre la guerra civil espanyola i Fernando Hernández avança la part final de la seva tesi doctoral dedicada al paper i l’evolució del PCE en el conflicte bèl·lic. Una obra basada en la solidesa de les fonts i en l’anàlisi rigorosa dels documents, que els permet no sols establir els fets, sinó indagar què hi ha al darrere seu.

En aquest sentit, resulta demolidora la crítica a la «historiografia-escombraries neofranquista», que continua mantenint la imatge tòpica del Negrín titella dels comunistes i la llegenda del cop preventiu de Casado arran de la revolta comunista orquestrada des de Moscou per la Internacional Comunista. Per cert, la mateixa excusa que van esgrimir els colpistes del juliol de 1936.

Els autors aporten una documentació aclaparadora, seleccionada en un CD adjunt, i, de manera destacada, l’informe secret realitzat per la direcció del PCE l’estiu de 1939 a petició del mateix Stalin perquè «també cal aprendre de les coses negatives». L’autocrítica és duríssima, sobre el paper del PCE durant la guerra civil, i servirà també per liquidar la política «frontpopulista» i acceptar els cants de sirena procedents de Berlín, que van culminar en el Pacte de No-agressió germànico-soviètic.

Els acords previs de Casado amb la «quinta columna» i els enviats de Franco eren una quimera. Per si amb la repressió desencadenada a sang i foc no n’hi hagués hagut prou, la promulgació, el 9 de febrer de 1939, de la Llei de Responsabilitats Polítiques no deixava cap dubte sobre la naturalesa exterminadora del nou règim. Potser es pot qualificar d’ingenuïtat l’actitud de militars com el coronel Manuel Cascón, l’últim cap de l’aviació republicana que, després de rendir-se, es va quedar gelat a l’escoltar l’arenga del futur general Gerardo Fernández, dirigida als oficials republicans: «¿Què s’han cregut vostès? ¿Que han perdut unes eleccions? ¡Res d’això! ¡Han perdut una guerra amb totes les seves conseqüències! I no pensin en la presó, perquè després vénen els indults. ¡Pensin que seran condemnats a mort i afusellats!». Tal com va ser afusellat, a València, el mateix Cascón. Més difícil de qualificar és l’actitud del coronel Casado que, després de tornar a Espanya a mitjans dels 60, va demanar reingressar a l’Exèrcit.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

EL DESPLOME DE LA REPÚBLICA

Ángel Viñas i Fernando Hernández Sánchez. Crítica. 682 pàgines. 35 €