Fangoria: «Afortunadament, l'adolescència es cura»

–Des que van treure el disc al febrer no han actuat a Barcelona. ¿Com ­serà el concert?

–Ens l’hem pres com el concert de presentació del disc, sí. Però no serà el típic d’un grup sol i punt. A Na-cho Canut i a mi ens espanta tant la idea, que sempre que podem plantegem l’actuació com un festival amb més gent tocant. I en aquesta ocasió hi actuaran Las Nancys Rubias, La Prohibida i The Cabriolets.

–¿És premeditat que a Absolutamente concentrin les seves influències musicals de rock, disc, techno, glam i siniestro, així com les estètiques (Andy Warhol o la productora de films de terror gòtic Hammer)?

–No partim d’una idea concreta. L’únic requisit és que el nou disc no sigui com l’anterior, però sense marcar estils ni pautes. Només volem continuar sent nosaltres.

–Doncs no sembla una cosa senzilla.

–El més fàcil seria renovar el repertori, però la gran paradoxa és que això és el que fan els que no tenen personalitat: si no funcionen els boleros, es canvien al rock.

–Parlant de paradoxes: el més normal és que amb els anys passin factura a la veu i al físic, però Alaska, com sempre, no es regeix per la lògica.

–No he presumit mai de veu ni de físic. Per fer-ho has de portar una vida terrible, plena de sacrificis. Jo em limito a la foniatria, que és la gimnàstica de la veu. T’ajuda a evitar l’afonia i gestionar millor l’aire, i és que sóc asmàtica, ¿sap?

–I sobre el seu físic, això seu sembla El curioso caso de Benjamin ­Button.

–Dono gràcies que l’adolescència es cura. ¡Quin horror quan em veig en els meus inicis! Però no sóc l’única: només cal veure Almodóvar.

–Tant Almodóvar com vostè i Nacho Canut, a Kaka de Luxe i Alaska y los Pegamoides, van militar en el vessant kitsch d’una movida madrilenya que cada vegada té més baixes. L’última, Antonio Vega.

–Algú va relacionar aquesta mort amb l’edat, i no hi té res a veure. Quan el que mor és conegut, ho lamentes, però quan és un amic, el buit és bestial. I això va ser el que ens va passar amb Eduardo Benavente, que va morir amb tan sols ¡20 anys!

–Benavente va ser bateria de Los Pegamoides i líder de Parálisis Permanente, banda de culte arran de la seva prematura desaparició. Però més recent és la mort de La Nancy Rubia. Serà la primera vegada que el grup del seu marit, Mario Vaquerizo (àlies Nancy Anoréxica), actuï aquí sense ella, ¿oi?

–Aquest festival de què et parlava és perquè remuntin. Perquè s’embarquin i no deixin d’actuar. Però el dol se’ls està fent molt dur.

–Per a la producció d’Absolutamente van fitxar Neal X i Tony James, fundadors de Sigue Sigue Sputnik, i músics de grups com Sisters of Mercy i Generation X. ¿Per què ells?

–Abans els vam posar a prova en el nostre disc anterior, demanant-los que ens fessin una remescla que no tenia res a veure amb Sigue Sigue Sputnik ni amb la seva impecable carrera anterior i poste­rior. Els vam donar una cançó lenta intencionadament, A fuerza de vivir, per veure com els sortia. I vam veure que ens podíem entendre.

–I què ens diu de l’elecció del primer senzill, Más es más: un cant al barroquisme i a l’excés...

–L’elecció del single és sempre per una qüestió rítmica, i aquest, al ser el més ballable, és el que encaixava. Nacho va escriure una de les lletres del disc, Lo poquito agrada y lo mucho enfada, en què ve a dir que menys és més. Va ser una de les primeres que vam tenir. I jo li vaig escriure la rèplica: Más es más. Totes les nostres contradiccions internes són aquí.

–Contraposats però afins. El tàndem funciona a la perfecció.

–Després de tot aquest temps, es pot dir que sí.

–I fa només dues setmanes van rodar el segon videoclip, La pequeña edad de hielo, a Campillo de Ranas (Guadalajara), inspirant-se en la pel·lícula El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez.

–La idea era narrar la història d’uns còmics que viatgen al poble i han de muntar-s’ho tot, sí.

–I seguint l’estètica que s’imposen en cada llançament, el van rodar en rigorós blanc i negre.

–Els grups que a nosaltres ens ­agraden cuiden aquesta mena de coses. Creiem que un disc és més que una cançó: també és el títol, la roba, l’escenografia (nosaltres la canviem cada any, ni tan sols esperem a tenir disc nou).

–Vostè, que va presentar les gales d’Eurovisió per elegir el candidat, ¿com valora el resultat de Soraya en el festival?

–No és valorable; no està a les nostres mans. Ho va fer perfectament i va ser la cançó que l’audièndia va ­triar. No cal posar-se les mans al cap per aquest penúltim lloc. A més, és com els Jocs de Pequín, després de veure com els va organitzar Moscou, ¿qui vol ara prendre’n el relleu? Amb tot, crec que Eurovisió ha de seguir existint.

–¿I què en pensa de la maledicció de qui representa Espanya?

–No hi estic d’acord. Mira el cas de Rafael.

–Però no negarà que hi ha molts casos de carreres truncades...

–Jo aposto pel sistema francès, que hi envia un artista reconegut i consolidat. Un gran artista. Res d’experiments nous. Saps que a nivell ­comercial no és tan impressionant, però també saps que el teu candidat és qui consideres que t’ha de re­presentar.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Fangoria

Sant Jordi Club • Divendres, 22 • 20.30 h • 6 €