Amaral canvia el guió

Amainada la polèmica de les dues edicions anteriors, hem assumit que el Festival de Guitarres ja és un certamen eclèctic obert a tota mena de sonoritats. Fins i tot instruments. Per això, potser algú s’haurà pres la inclusió d’Amaral en el programa com una altra llicència més, quan és justament al contrari. Pocs artistes pop encaixarien tan a la perfecció en un festival dedicat a la guitarra (inicialment) com aquest duo saragossà. La veu d’Eva Amaral i els arpegis de Juan Aguirre formen un tot, són com la vela i el pal del seu so.

Estan acostumats a tocar en recintes molt més amplis i, evidentment, dijous passat, el Palau de la Música estava ple. Feia mig any havien actuat al Sant Jordi amb el mateix últim disc sota el braç, Gato Negro-Dragón Rojo, però va ser un concert radicalment diferent tant en concepte com en repertori. En part una prova de foc, ja que van demostrar que poden sortir per la porta gran tot i no cantar ni més ni menys que Sin ti no soy nada i Días de verano. Un fet que a priori resulta gairebé impensable. En compensació, van rescatar cançons molt menys conegudes que feia anys que no tocaven: com Salir corriendo del seu tercer disc, Siento que te extraño del segon o Un día más, del primer, que Eva va presentar confessant haver-la escrit inspirada en la sèrie Expediente X.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

També van tocar alguna peça del seu últim disc per primera vegada, com Deprisa, i encara que van prescindir de molts èxits, en tenen per donar, vendre i regalar. Van semblar prendre’s al peu de la lletra la frase «Vuelve el espíritu olvidado del verano del amor», del seu himne El universo sobre mí, ja que, just després de cantar-la, van donar a Te necesito un bany lisèrgic i, paradoxalment, van convertir De carne y hueso en el moment més espiritual de la nit, amb Eva tocant per primera vegada en públic un sitar acabat de comprar. «¡Quin mal fa un viatge a l’Índia!», va dir rient per treure una mica de transcendència. Estava especialment encertada, com quan algú entre el públic va cridar: «¡Vivan los maños!» i ella va contestar amb un tímid «¡Visca!» Sens dubte, l’única resposta possible per sortir airosa (i sense desairar) de la situació. Va parlar i fa fer molta broma, va reconèixer que els sabia molt de greu perdre’s AC/DC (que en aquell moment tocava a Madrid) i fins i tot va confessar que la nit anterior se’ls havia fet molt i molt tard de copes amb Raül Fernández Refree i Gerard Quintana.

VERTIGINOSOS AGUTS / Sembla que sortir de nit li va bé a la veu, perquè va estar immensa, amb aguts tan vertiginosos com les seves sabates de plataforma glam. I per a festival de guitarres, el que portava Juan Aguirre al backline: acústiques, elèctriques de tot tipus, de 12 cordes... Més unes quantes més que van tocar Eva (en algun tema) i Octavio Vinck, guitarrista del quintet instrumental que els recolza. Curiosament, Aguirre va eliminar del guió els moments guitar hero habituals en els seus concerts en poliesportius per honrar el seu instrument com millor sap fer-ho, sense exhibicionismes de cap mena, trenant l’entramat que sustenta cada cançó. H