Julia, filla de Goytisolo, i el cantautor Paco Ibáñez van evocar a la Virreina la figura amarga i irònica de l'autor

A la taula, Julia, la filla de José Agustín Goytisolo, la musa malgrat seu i «supervivent» d’un poema transformat en cançó generacional i himne de guerra per a la vida, i Paco Ibáñez, tan grenyut i pròxim com sempre, amb la guitarra a la mà. Es tractava d’evocar des de l’emoció i la ironia agredolça amb què el poeta es prenia les coses, especialment les més doloroses, la figura del pare i de l’amic. El diàleg –expandit a la primera fila de la platea, on la viuda, Asunción Carandell, recolzava i precisava– va ser, ahir al Palau de la Virreina, un oasi d’emoció en l’acadèmic congrés internacional dedicat al més gran dels germans Goytisolo, desaparegut fa 10 anys.

Palabras para Julia, el poema, la cançó, va ser una cosa així com la magdalena proustiana del record. De com després d’haver musicatYa lo decía mi abuelito iEl lobito bueno i, després d’una entrada distant que es va fer aviat càlida, el mateix José Agustín li va oferir al cantautor el poema i de com va trigar Ibáñez a trobar la inspiració musical de la seva segona estrofa: «Havia de cantar-la a Cotlliure i vaig trobar la melodia a Montpeller enmig d’una gresca.

«¡Quina barbaritat, què li vols fer a la teva filla!», expliquen que li va dir el seu gran amic Juan Ramon Masoliver, que pràcticament li feia de pare, al llegir un poema dedicat, llavors, a la petita Julia, de 7 anys. Però Julia i les seves paraules es van enlairar cap a d’altres àmbits. «A Buenos Aires se’m van acostar unes uruguaianes per dir-me que aquesta cançó les havia ajudat a resistir les tortures durant la dictadura», va evocar un Ibáñez satisfet d’haver trobat la melodia a aquells enneasíl·labs, tan «fàcils de musicar», segons Carme Riera, directora de la càtedra José Agustín Goytisolo.

Les seves particularitats com a pare van sortir a col·lació. De quan despertava la seva adorada Julia a les nits per parlar-hi, o de com jugava a fer-li de llop carinyós

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–d’aquí prové el lobito bueno–, dels viatges que van fer plegats, de les seves baralles. «Vosaltres éreu iguals, jo era la cerebral», va matisar Carandell.

I entre les rialles, la viuda també va evocar el dolor del sempre trist poeta. «Es parla molt de la mort de la seva mare però amb prou feines s’esmenta que, molt abans, després de la mort del seu germà gran, Antonio, el seu pare el va ignorar». Les cançons de Paco Ibáñez , corejades per unanimitat, van clausurar una trobada del tot inusual. H