La precarietat laboral empeny joves i estrangers al lloguer de vivenda

Espanya ha sigut tradicionalment un país on la propietat de la vivenda ha tingut molt més pes que el lloguer. No obstant, en els últims anys s’ha elevat notablement l’arrendament (de representar el 19,4% de llars el 2005 al 23,9% del 2018, fins a superar els tres milions), degut sobretot a l’augment de la precarietat laboral, segons constata el Banc d’Espanya en un informe que ha publicat aquest dijous. Paral·lelament, els preus s’han disparat (prop d’un 50% entre el 2013 i el maig passat, davant un 6,8% d’increment dels de venda), a causa d’una “relativament rígida” oferta en un context de “caiguda significativa del nombre de noves vivendes de protecció oficial” (les llars amb lloguer social han baixat del 3,5% el 2005 al 2,7% el 2018) i de creixement dels lloguers turístics.

L’arrendament ha crescut amb força sobretot entre els joves, els immigrants i els treballadors temporals a Madrid (representen el 23,6% de les llars), Catalunya (26,3%, amb l’alça més gran des del 2013: 6,9 punts percentuals), Balears (28,3%) i Canàries (19,5%). “La dificultat dels col·lectius amb menor renda per incrementar els seus ingressos per l’encara elevada incidència del’atur, l’escassa durada dels nous contractes laborals o la rellevància més gran de la jornada reduïda haurien augmentat la demanda de lloguer residencial, especialment entre les llars joves”, apunten els economistes de l’organisme. 

Estalvi insuficient

La prova és que el 27,8% de les llars en què el seu membre de referència està a l’atur i el 37,3% en les quals té un treball temporal, viuen de lloguer, davant la mitjana de la població del 23,9%. En les que el membre principal té entre 16 i 29 anys ha passat d’estar per sota del 30% el 2006 a superar el 50% l’any passat, mentre que en els d’entre 30 i 44 anys ha pujat del 19% al 29,9%. Hi ha, així mateix, més incidència en els estrangers: el 58,9% dels europeus i el 77,3% dels extracomunitaris viuen arrendats, davant el 13,1% dels espanyols. Les famílies monoparentals i les que tenen un nen dependent també presenten ràtios superiors a la mitjana.

Els baixos ingressos i el risc de perdre la feina han incrementat les dificultats per comprar, ja que compliquen estalviar prou en un moment en què els bancs financen amb la hipoteca un percentatge menor del valor de l’immoble. La conseqüència és un augment de les famílies que viuen de lloguer o no s’han pogut emancipar. L’estudi també apunta que els lloguers de vacances poden haver influït, tot i que amb matisos. “Si bé la mida relativa de l’oferta de turisme residencial és significativa a determinades ciutats o barris, que indica la seva capacitat potencial per afectar el preu del lloguer residencial en aquests mercats, no pot inferir-se d’aquesta correlació una relació causal, amb incidència generalitzada, entre els preus del lloguer residencial i l’oferta del lloguer de vacances per al conjunt de l’economia”, afirma.

Sobrecàrrega financera

Notícies relacionades

Tinc un pis buit. ¿El Govern me’l pot expropiar?

El Govern expropiarà pisos a 14 municipis per posar-los de lloguer social

El més preocupant és que, a causa de l’“estancament” de la renda disponible d’alguns tipus de llars i a la pujada dels preus, el 24,7% les famílies que viuen arrendades dedicaven a pagar el lloguer més del 40% dels seus ingressos (el llindar màxim aconsellat) ja en el 2014, últim any amb dades disponibles. La mitjana dels països de l’OCDE era de tot just el 13,1%. El percentatge s’elevava al 63,9% en les famílies amb rendes més baixes, un nivell només superat per Grècia (63,9%). En el conjunt de les llars arrendades, el més habitual era que dediquessin el 27,8% dels seus ingressos al pagament de la vivenda, al límit del nivell que marca la sobracàrrega financera (30%). Per als propietaris, la rendibilitat obtinguda per llogar els seus pisos va pujar amb força entre el 2013 i el 2017 a causa de l’increment del preu d’arrendament i la reducció dels incentius fiscals a la compra. Posteriorment es va començar a reduir i ja està a nivells del 2014, a conseqüència de l’increment dels preus de venda per sobre dels del lloguer. 

L’evolució dels preus és molt dispar. A les grans ciutats (Barcelona, Madrid o València) i en ciutats amb elevada concentració turística (Màlaga, Palma, Las Palmas de Gran Canària, Santa Cruz de Tenerife) s’han incrementat més del 40% des del 2013 i a les capitals catalana i espanyola, més del 45%, si bé en la primera van començar a pujar abans i s’han començat ja a alentir. A Barcelona, els increments més grans acumulats s’han donat en algunes de les ciutats limítrofes (l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Gavà, Cerdanyola del Vallès, Santa Coloma de Gramenet), així com als districtes cèntrics (Eixample), amb un menor dinamisme relatiu en àrees de la ciutat amb més presència de llars de renda elevada (Sarrià-Sant Gervasi, les Corts).