Periodistes 'hooligans' i brou de pollastre

S’ha generat un petit debat sobre el paper dels tres periodistes (María Claver, Albert Castillón i Carlos Cuesta) actuant a l’estrada i davant les càmeres com a animadors i llançadors de consignes a la manifestació de la plaça de Colón. Hi ha opinions trobades. Hi ha qui opina que ha sigut una actuació lamentable, incompatible amb l’exercici del periodisme. ¿Com podran informar de política a partir d’ara, amb quina equanimitat i fiabilitat, si s’han significat com a agents de propaganda d’una ideologia determinada? ¡Ah! Aquest és un debat interessant.

En l’època del NO-DO, per exemple –podríem remuntar-nos molt més enrere–, la informació i la propaganda es fonien a cop d’ordeno i mano. L’eix vertebrador d’aquell noticiari era Franco, i els periodistes (fals periodisme en realitat) es movien al voltant seu en qualitat de massatgistes. No era informació el que practicaven, era submissió i propaganda. Després, amb l’arribada de l’anomenada transició (llegeixi’s transacció) i després de l’adveniment de la nostra sui generis democràcia televisada, els mètodes del NO-DO s’han perfeccionat. Ha entrat en el periodisme, amb sorprenent naturalitat, el transformisme sobre la marxa. Portes giratòries per les quals alguns professionals van circulant, i un dia els veus d’ideòlegs i propagandistes a sou d’un partit polític i del seu líder, i l’endemà els veus a la tele presentant un informatiu diari, o un programa de debat. I viceversa.

Notícies relacionades

Mascó i Basté parlen de sexe

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

Prestar-se a obeir, presentar i impulsar actes polítics de partits de dretes, esquerres, unionistes, independentistes i tutti quanti es practica avui dia sense manies, amb tota normalitat. El factor criatura televisiva amb presència en pantalla és un plus molt buscat pels aquelarres polítics. I és ben sabut que al món del circ l’instint de supervivència, i la por de quedar-se sense pista i sense feina, condicionen l’art del saltimbanqui.

Recordo que fa alguns anys es va armar un enrenou molt agre perquè un virtuós director i presentador de teleinformatius diaris va acceptar fer publicitat d’un brou de pollastre. Gairebé va ser dilapidat. ¡Ah! Beneïda ingenuïtat. Ja m’agradaria a mi que tot el retret que es pogués fer al periodisme actual sigui ser cheerleader, o hooligan, d’un inofensiu caldet de pollastre.